Ferran Aguiló16/09/04 0:00
TW
0

Mentre no existeixi una ressenya en eCodi Civi-o Penal, ves a saber- on es qualifiqui com a més punible l'intent governamental de rendibilitzar la mentida que les manifestacions en jornada electoral, o viceversa, cada una de les dues espanyes assegurarà que l'altra és més criminal, té més delicte la seva actuació entre l'11 i el 14 de març i és culpable de trasmudar els resultats electorals. Els canvis en els codis de justícia són lents, dificultosos i exigeixen aproximacions a l'impossible consens en aquest tema. A més, de veres qualcú creu objectivable aquest debat? Ens haurem de conformar, per pura eficiència, a eludir aquesta quantificació o qualificació, que no n'estic massa segur. Una vegada eludida, convendria la compareixença de l'expresident Aznar davant la comissió parlamentària que investiga la tragèdia, almanco, a efectes de discernir la resta, el que no és d'interès per a uns, sinó per a tots. És a dir: què va passar, per què i què s'ha de fer per preveure situacions semblants. Res més. Ara mateix ja sabem que serà impossible, perquè aquells que han de fer les preguntes no tenen cap interès en altre tipus de resposta. Arribats a aquest punt, també hi pot anar el president Zapatero, i tampoc sabrem si sabia qualque cosa diferent a que l'altra Espanya jugava brut. Que hi vagin tots, polítics, periodistes, policies, espies, confidents, víctimes, terroristes i tota quanta persona passà per Espanya el primer trimestre de l'any. Sé que serà una feixuga feina, gairebé inacabable. Però, de veres demostren tenir-ne altre de millor ses senyories?

l l l
Potser si fessin un referèndum s'adonarien que, més o menys, mitja Espanya pensa una cosa i l'altra la contrària. Que és així i que no ho canviarà la veritat, que a ningú no interessa. En el convenciment que no aconseguiran convèncer ningú de l'altre bàndol, l'interès de la comissió parlamentària podria assemblar-se al que mogué la nord-americana dedicada a esbrinar el rerefons de l'11 de setembre. Si fes falta, vull dir per a calmar les demandes de cada bàndol, el pròleg de les conclusions podria afirmar -res, dues línies- que al govern Aznar li convenia una autoria i a l'oposició la contrària; que uns no digueren tota la veritat i que els altres no la cercaven. Passat aquest petit paràgraf, l'informe esdevindria interessant, oficialment interessant, perquè esbrinaria, a ritme de pel·lícula de «lladres i serenos» (hauríem de canviar la traducció catalana de thriller si no volem que la nostra llengua quedi morta o ridícula), els forats per on s'esmunyiren els assassins i, sobretot, com s'han de tapar per a fer-ho més difícil, que no impossible. Posats a ocupar el temps de ses senyories, un viatge al cor de la pobresa, amb metro, els aportaria llums a la pregunta de per què ens odien i què demanen per sentir-se dels nostres; sense que el nostre sistema se'ls presenti, manipulat pels que en treuen rèdits, com l'únic culpable de la seva marginació. Llevonces, les conclusions serien interessants i profitoses.