Mai no m'ha agradat el posat de Putin. Ara mateix el tinc davant; bé, observ la fotografia de premsa del seu bust endiumenjat, mentre es persigna a una església de Moscou. I he pensat: molt i espès pots resar, tu, mata-setzes de la punyeta. Qui té grans culpes necessita grans perdons. I més després de cometre el que ha perpetrat, digui el que digui, tenir la diarrea verbal d'amollar: «Alguns volen debilitar Rússia com els romans a Cartago», i: «Per què anomenen els seguidors de Bin Laden terroristes i els que maten nins, rebels?», i més: «Rússia està disposada a dur a terme atacs preventius contra basses terroristes a qualsevol lloc del món»... I abunda amb un parell de declaracions més d'aquelles que en català de Mallorca net i tou se'n diuen: pardalades.
Ala, ja en tenim un més a l'abjecte club infame del primer disparar i després parlar, que podria acabar essent una altra sanguinària escenificació de la violència que pot generar un dirigent polític quan no té ni idea de com pot arreglar un problema, que allò més segur és que ell mateix hagi contribuït generosament a crear-lo. A disparar com folls onsevulla del globus terrestre que li resulti sospitós. I que el pianista s'arrufi a un racó si no vol esquitxades. De tota manera he de reconèixer que, després de tot el que ha calabruixat dels fets de Beslan les darreres setmanes, el que sí han aconseguit entre els terroristes rebels independentistes txetxens, com els terroristes d'estat russos, com també tots aquells paisans incomprensiblement armats fins a les dents i de gallet molt fàcil, com si fossin a Nord-amèrica, ostres, el menyspreu per cada banda de les vides humanes de tanta gent innocent, ha estat el deixondir el meu interès i el de molta de gent respecte al país caucasià.
La relació causa-efecte sempre funciona. I la pregunta que molts ens hem fet ha estat: si l'efecte ha resultat tan terrible, tan bèstia, com és ara la immolació d'una trentena de persones ben conscients del que anava a ocórrer, obrant, ajudant, propiciant de passada l'assassinat d'uns quants centenars de criatures innocents, la causa també ha de ser forçosament de mida descomunal. Tot el que jo sabia de Txetxènia era, així, un poc a l'engròs molt poca cosa, però aquestes darreres setmanes he llegit tot el que ha caigut a les meves mans referent al «problema del Caucas».
I he arribat a molta més informació de la que cabria en un curt article de premsa. Però vaja, així mateix dir que, des de sempre i encara ara és un país conformat, organitzat per clans patriarcals; el seu esperit de rebel·lia mai en la història ha estat sufocat, doncs són els amos absoluts de les guerrilles de les muntanyes. També he pogut saber que, històricament tots i cada un dels governants de l'URSS, els han pegat les històriques destralades fora ànima que han volgut, fins al punt d'arribar Stalin, l'any 1944, a expatriar-los a les fredes terres siberianes. Puc afegir sense passar-me massa de llargària que: des de l'any 1991, els txetxens duen comptabilitzada l'esgarrifadora xifra de 308.000 civils morts per les empentes de l'exèrcit rus. Aquell moment oportú i precís, no va ser possible la pau com sí ho va ser a Estònia, Letònia, Lituània. Potser perquè a Txetxènia, pels voltants de Grozni, hi trobaren petroli i gas natural... Sempre la mateixa història, vatualolla!
Gabriel Florit, escriptor. gfloritUcoaib.es
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.