Miquel Payeras15/09/04 0:00
TW
0

En diverses ocasions, des de la tardor-hivern 2000-2001 (quan les males relacions amb el PSM se convertiren en guerra oberta i, com a conseqüència, UM trià un nou camí), en aquest espai s'ha anat comentant alguns llampecs, gairebé inapreciables, que podrien augurar un subtil canvi progressiu d'UM cap a una mena de nou nacionalisme. Al mateix temps que s'allunyava del que l'havia caracteritzat des del congrés de refundació de 1993, el qual va ser producte del trencament de relacions l'any anterior amb el PP. Així com s'acostaven les eleccions de 2003, els antics llampecs anaren convertint-se en nítids símptomes que es podien detectar a la perfecció (bàsicament: acostament a grups de poder d'interès local a diversos municipis; col·laboració orgànica mitjançant el paraigües institucional del Consell amb grups socials com els caçadors, els del trot, etc.) que mostraven una pèrdua clara d'influència, a la cúpula d'UM, del sector diguem-ne més intel·lectual i ideològicament nacionalista al mode catalanista en benefici dels polítics més joves marcats sobretot pel pragmatisme. Aquest derrota (en el sentit nàutic) del partit es va evidenciar en l'elaboració de les llistes electorals autonòmiques i, llavors, amb el pacte amb el PP. Paral·lelament, el nou rumb s'anava recobrint d'una mena d'exaltació protocol·lària dels nous símbols inventats (com tots, clar) que se projectaven socialment a través de la Diada del Consell d'UM, la qual, conceptualment, ideològicament, políticament i fins i tot estèticament no té res a veure amb la diada catalanista del 31 de desembre. A cada Diada del Consell es feia més i més evident la nova orientació. Enguany, s'ha completat un tram bàsic del camí.

Diumenge passat Maria Antònia Munar llegia part del seu discurs en castellà (impensable en un nacionalista catalanista), aprofundia en el missatge que ja du dos anys fent cap als immigrats (en essència: el classisme els redimirà socialment si s'acosten als «vertaders» mallorquins; recordin: «la immigració du pobresa» i «els mallorquins tenim dues residències», Munar digué al Parlament: si fa no fa sobre el 12% la tenen, la qual cosa dóna idea clara de qui són els «vertaders» mallorquins), i, com aquí s'analitzava dies enrere, coincidia aquesta nova posada en escena amb l'allunyament definitiu del PSM, partit al qual vencé a les eleccions de 2003 a Mallorca i, per això mateix, fa la sensació que la direcció nacionalista de centre ja té com a cosa del passat, la guerra que mantenia amb ell, tot i que encara li pugui intentar mossegar qualque cosa. Amb tots aquests detalls se pot entendre com UM està bastint la seva aposta per la supervivència. També servidor ha escrit que aquest partit tendria difícil, si no impossible, aguantar la pressió del PP, el 2007. Potser sí. O no. El que ja és segur, ara i passi el que passi, és que els seus dirigents, amb Munar al capdavant, han decidit intentar-ho. Tirant endavant. O, el que és el mateix i pel cas, cap al passat. Perquè, en efecte, tots aquests moviments cap al nou nacionalisme, el que fan és dirigir UM cap al que era abans de 1992: allò que havia estat des de la seva fundació deu anys abans. Un partit autòcton, que aleshores es deia regionalista i ara nacionalista sense que els noms alterin per res l'essència, que cerca consolidar un vot no ideològic (o sigui sociològicament de dreta), en absolut catalanista, que socialment se nodreix majoritàriament de persones que tenen una posició econòmica bona (en relació a la mitjana) o aspiren a tenir-la, o bé tenint-la no són indígenes (d'aquí el missatge a la immigració, quan els nadius ja són pocs per assegurar la supervivència), i que, en tot cas, són potencials votants que aspiren a un vot «útil», «pràctic», que no se perdi per les bardisses d'ideologies a les quals veuen com a quelcom marcià (el catalanisme: d'aquí l'ús del castellà o, també, la sintonia amb algunes de les mesures lingüístiques del PP) i sobretot que no suposi un perill per a la seva condició de classe (l'esquerra). El viratge d'UM té conseqüències polítiques importants. Entre d'altres, situa l'esquerra en general i el PSOE en particular davant d'un (un més) problema estratègic, perquè seguir confiant, com encara alguns ingenus socialistes anhelen, que aquesta UM torni a pactar per liquidar el PP és, a hores d'ara, quelcom quimèric: com ho va ser entre 1983 i 1987. Perquè UM va cap al seu futur anant cap al passat.

Miquel Payeras, periodista