Els segons Jocs Olímpics de l'era moderna que s'han celebrat a Atenes ja són història, des de diumenge passat. Han gaudit d'una cobertura mediàtica comparable només a la dels esdeveniments decisius. TVE hi ha dedicat, per exemple, 890 hores d'emissió, més que a la guerra d'Iraq. Ens diuen que els JJ.OO. són el símbol de l'amistat entre les nacions i de l'esforç. Però per a alguns analistes l'esport no és més que «el nou opi del poble». Tanmateix, més enllà de la competició, de l'espectacle i de l'impacte econòmic, podrem trobar altres reptes, geopolítics i estratègics. En efecte, des que Pierre de Coubertin va tenir la iniciativa de reinstaurar aquests Jocs, a finals del s.XIX, moltes coses han succeït. El baró de Coubertin pensava en l'esforç, els valors educatius i l'exemplaritat. L'esperit era propi d'un idealisme victorià, de fair play i de voluntat d'oferir un sistema de valors ètics als joves. Òbviament, les coses ja no van en aquesta direcció. Ara tots els esportistes són professionals i ningú ja no es creu que l'important sigui només participar. Ves, si no, com el Comitè Espanyol nacionalitza saltadores o waterpolistes cubans, nedadors i handbolistes russos, velocistes nigerians i un llarg etcètera a l'estil de Juanito Muehlegg.
I què en direm del control dels dopatges? D'acord, sí: no s'ha de fer trampa amb les drogues. Però darrera el rigor justicier de l'Agència Mundial anti Dopatge, hi ha malpensats que hi veuen una manera del COI per camuflar altres problemes: la corrupció en la candidatura de Salt Lake City, el 2002. Recordem que Samaranch va haver de contractar elobby de Henry Kissinger per desactivar la investigació del Senat dels EE.UU. I és que açò de contractar lobbies per obtenir medalles als EE.UU. no és sols cosa del Sr. Aznar... Després hi ha tota la sèrie d'espionatge internacional, transaccions il·lícites, compra de vots i premis esportius, així com la corrupció dels mateixos membres del COI, com ja s'ha revelat prou vegades. Alguns han hagut de plegar: cas del gran amic de Samaranch i vicepresident Bob Hassan d'Indonèsia, avui empresonat; cas del sanguinari Udai Hussein, fill del dictador de l'Iraq, mort per l'exèrcit americà. I per acabar-ho d'adobar, el cas recentment denunciat per la BBC del representant de Bulgària, que acceptava suborns. Ja es pot espavilar l'alcalde Ruiz Gallardón, si vol que Madrid sigui seu olímpica el 2012.
Escriu J.F. Mira: és possible que les competicions atlètiques inventades pels grecs antics fossin més que un ritual religiós, qualque cosa més que un substitut de la confrontació militar, una manera de lligar la glòria dels joves de bon llinatge amb l'honor de la pàtria o ciutat. En tot cas no eren açò que són ara: cosa de professionals, pura tecnologia, patriotisme duit a l'extrem, matèria de televisió, i els joves herois que per arribar a ser-ho han de ser víctimes d'una llarga tortura amb el nom de preparació o entrenament. I de tota manera, com en el cas del futbol -causa suprema de llàgrimes patriòtiques i de commocions profundes de l'esperit comú-, el patriotisme desfermat és el primer motor de l'esdeveniment universal.
Ja als Jocs d'Estocolm, el 1912, nacions aleshores no independents, com Finlàndia, Txèquia, Eslovàquia o Hongria, van reivindicar el dret de participar-hi de manera autònoma i no sota la bandera dels imperis rus i austríac a què pertanyien. Nosaltres, cent anys més tard, com que no hi tenim himne i bandera pròpies (perquè -no ens enganem- als JJ.OO. només hi van els Estats nacionals i no les nacions sense estat), ens hem de conformar (bé: els qui s'hi vulguin conformar) amb un patriotisme espanyol subsidiari, o sigui el patriotisme oficial, d'orgull eminent i noticiari a la tele.
El 1913, hom podia llegir a la premsa esportiva alemanya: «L'idea olímpica de l'era moderna simbolitza una guerra mundial que no mostra el seu caràcter militar obertament, però que dóna als qui saben llegir les estadístiques esportives una apreciació suficient de la jerarquia de les nacions». És ben de ver: els Jocs de Berlín (1936) van donar 33 medalles a Alemanya front a 24 als EE.UU., però amb gran decepció per als nazis els atletes negres americans van guanyar als aris. A Helsinki (1952) el medaller va ser per a Rússia. A Moscou (1980), en canvi, l'èxit de Rússia potser es va deure a la no participació dels americans, que protestaren per la invasió soviètica de l'Afganistan (ironies de la història!). La revenja soviètica amb el boicot als Jocs de Los Angeles (1984) va ser un fracàs. A Barcelona, a Sidney, ara a Atenes el major nombre de medalles se l'enduu els Estats Units d'Amèrica; però (atenció!) és la Xina la segona en el rànquing. I convé no oblidar que els propers JJ.OO es celebraran a Pequín.
Tant de bo que, si més no, les Olimpíades o les Copes del Món de futbol -aparadors internacionals, cites prestigioses que permeten als països organitzadors de mostrar al món sencer els seus progressos tecnològics i les seues capacitats- facin la funció d'enfrontar diferents Estats sense que entre ells es matin!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.