Obediències

Formar part, pertànyer, a un partit polític centralista presenta notables avantatges. La presència mediàtica (sobretot televisiva), la implantació i vot que això genera són conseqüències ben sabudes. Tant el PP com el PSOE parteixen a les eleccions amb un diferencial favorable ben gran respecte a la resta, i més en el cas de les Illes Balears. Això és prou conegut. Ara bé, el que succeeix és que aquesta pertinença també presenta, almanco a mi m'ho sembla, algun o altre inconvenient. I aquests inconvenients tenen a veure amb l'obediència de la línia política que estableixen les cúpules madrilenyes. Podrien intentar esbozar una espècie d'axioma que vendria a dir: quan el partit ostenta el poder central l'obediència ha de ser cega, quan el partit està a l'oposició del poder central l'obediència es pot flexibilitzar. Molts recordarem el trist paper que va jugar el PSIB-PSOE en la tramitació de la reforma de l'Estatut a principis dels anys noranta o en la tramitació del Règim Econòmic Especial. I molts recordam el trist paper del PP descafeïnant i no aplicant aquest Règim Especial, o per exemple oposant-se a la pujada dels descomptes aeris i la declaració d'interès general de vols amb la península. L'axioma funciona. El que succeeix és que el PP en fa més obstentació de l'incòmoda obediència cega. I clar aquesta obstentació fa que quan es produeix un canvi de tornes la seva posició sigui més espectacularment incoherent. Aquests escassos sis mesos des de la victòria de Zapatero ens ofereixen un llistat de canvi de posicions que fa tremolar. Els populars han passat de rebutjar radicalment qualsevol reforma en l'Estatut a ser els seus abanderats, ara volen policia, polítiques d'immigració i el que faci falta. Han passat de negar una manca de finançament en sanitat i educació a ser els seus màxims reclamadors. Han passat de considerar inconstitucional l'euroregió de Maragall a ser un dels seus impulsors. Han passat d'empènyer per la liberalització horària comercial i la seva regulació estatal a ser els abanderats de la restricció i la pròpia competència autonòmica tal com defensava el Pacte de progrés. Han passat d'una actitud caracteritzada per la prepotència i la xuleria a intentar introduir dosis de diàleg i convivència. Per no parlar del ja esmentat tema de les connexions aèries. Direu que rectificar és de savis, i és ben vera. Ara bé, les conviccions no poden ser tan volàtils. Tots aquests canvis sobtats han de ser considerats més com un baratament d'estratègia que com a noves conviccions. I segurament Matas i els seus demostren intel·ligència en iniciar un canvi adaptatiu a una nova realitat. El que succeeix és que aquesta adaptació, si ho volen positivitzar, o aquest canvi de posició, no és convenient que sigui d'unes proporcions tan enormes en tan poc temps. Un té la sensació desesperant que tant el PP com el PSOE poden fer el que vulguin sense patir desgast. Les seves conversions sobtades, els seus vots en contra dels interessos balears, i els seus jocs de fonambulisme; no tenen conseqüències més enllà de palesar que la prioritat és l'obediència i que allò secundari són les qüestions esmentades en què van segons bufi el vent. Quan governen els nostres a la Moncloa hem de creure, enlloc de tenir pes per aconseguir coses com les assenyalades; quan no governen els nostres podem jugar a la confusió i a la distracció. Els que sí partim de la convicció d'aconseguir el màxim sostre d'autogover per aquestes illes allò que voldríem és una convicció sòlida que la reforma de l'estatut, el finançament del nostre autogovern, l'establiment d'una euroregió, la competència comercial, el tema del transport aeri (descomptes i declaracions d'interès públic) no són qüestions sotmeses a dependències i obediències, sinó prioritats innegociables, siguin quines siguin les circumstàncies i governi qui governi a l'estat. La nostra feina és treballar perquè aquest desig tan simple sigui cada vegada més compartit.