Ja que Pasqual Maragall ha tornat destapar la discussió -i sempre és bo destapar-ne, de discussions que puguin ser mínimament clarificadores- m'agradaria posar sobre el paper alguns arguments que consider que caldria tenir en compte a l'hora d'intentar esbrinar l'entrellat nacional de l'actual Estat espanyol. Tal i com ho planteja en Maragall, sembla que als territoris sota domini d'aquest estat hi hagi «nacionalitats» (que vendrien a ser una mena de comunitats autònomes de primera categoria) -com ara Catalunya, Euskadi, Andalusia, Galícia... i no sabem si també el País Valencià o l'Aragó- i «regions» (que serien les autonomies que no comptaven amb majoria autonomista quan es va perpetrar això de la Transició). Algú ha arribat a proposar (em pens que degué ser el mateix president de la Generalitat de Catalunya) que, a la constitució espanyola, abans de cada «comunitat autònoma», s'hi especifiqui si es tracta d'una «nacionalitat» o d'una «regió».
Particularment, sempre havia entès que la cosa funcionava d'una altra manera: les nacionalitats -sinònim de «nació»-; per tant, les nacions serien quatre: la nació castellana o espanyola (molt dominant dins aquest estat, i que el franquisme i molts «demòcrates» voldrien que fos única), la gallega (que s'ha desgatjat de la portuguesa, amb la qual es podria identificar perfectament), la basca i la catalana. Tendríem, per tant, una Ibèria amb quatre nacions: galaico-portuguesa, espanyola, basca i catalana. Això serien les «nacionalitats». I les «regions» serien les partions que existeixen en el si de cadascuna d'aquestes nacionalitats. Per exemple, la «regió» gallega es correpondria també amb la «nacionalitat» gallega (suposant que la voluntat dels gallecs sigui la de no ser portuguesos, que supòs que és aquesta, però que, sense dret d'autodeterminació, sempre resta per demostrar). La «nacionalitat» basca, en canvi, es correpondria amb dues regions: la «bascongada» -diguem-ho així- i la navarresa. I, encara més, amb els territoris d'Hiparralde (Euskadi Nord) que es troben actualment dins l'Estat francès. Amb la nacionalitat catalana ocorreria quelcom de semblant: en principi en formarien part tres «regions» senceres: Catalunya, el País Valencià i les illes Balears; i una part d'una altra regió: l'Aragó. Així mateix, hi hauríem de comptar el nord de Catalunya, actualment sota domini francès. I caldria aclarir també quina és la posició d'Andorra en relació al conjunt de la pròpia nacionalitat.
Tota la resta conformaria, amb un estol de «regions» la nacionalitat castellana o espanyola. En alguns casos, emperò, s'hauria d'aclarir quina relació volen algunes d'aquestes regions amb la seua nacionalitat, o si preferirien situar-se dins una altra (atenent, per exemple, a la pròpia Història). Per exemple, amb tota probabilitat les Canàries i Andalusia no es conformarien essent meres «regions» de la nació castellana i reclamarien un reconeixement especial, a causa de les seues característiques pròpies. Ja trobam, doncs, que no totes les «regions» tenen per què tenir el mateix tipus de relació amb els òrgans centrals (per construir, naturalment) de la pròpia «nacionalitat». I, en alguns casos obvis, com el de l'Aragó, s'hauria de començar per aclarir a quina nacionalitat volien associar-se lliurement, com a país amb unes característiques nacionalitàries també molt específiques. Per tant, no basta posant un determinat qualificatiu devora el nom propi a la Constitució espanyola. S'han de canviar moltes més coses per poder adequar mínimament l'engranatge legal amb l'embolic real. Per començar, la pròpia constitució espanyola. Potser allò primer que ens hauríem de plantejar és el dret de totes les nacionalitats a gaudir d'una constitució pròpia.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.