La parada

En saber que finalment Pasqual Maragall s'ha sortit amb la seva i que l'11 de Setembre hi haurà una parada de Mossos d'Esquadra al Passeig dels Til·lers, Jaume Matas va tornar morat d'enveja. I, immediatament, va donar ordres a José María Rodríguez que li organitzàs un acte semblant. «¿Con qué motivo?», va demanar-li Rodríguez. «Cerca'l tu mateix -li va respondre el President-. Tant pot ser per la festivitat de les verges, de Sant Mateu o pel Dia del Turista». «Decidido -va dir Rodríguez-. Será el 4 de septiembre». Va posar cara de desconcert, Matas. «I què passa dia quatre, si no és que cau en dissabte i a mi em toca anar a comprar les ensaïmades per a la família?», va demanar. «En tal día, presidente, expulsamos a la hez catalana de Mallorca», va respondre Rodríguez, amb veu emocionada. «Sí senyor! -va exclamar, Catalina Cirer-. Saps, José María, si l'altre vespre haguéssim tengut el Comte Rossi a la Real...!». La Real ha estat el Waterloo dels conservadors. Cal superar-ne els efectes desmoralitzadors amb una parada militar de pinyol vermell, va pensar Estaràs. D'altra banda, no sorprendrà gaire a l'opinió pública el fet que el Govern jugui a soldadets, atès que ha expressat, reiteradament, que no pensa acceptar un estatut inferior, en contingut, al de Catalunya. Per tant, si ells tenen mossos, nosaltres tenim moixos. Tanmateix, quan se va contra rellotge, acostumen a sorgir les dificultats més impensades. Inicialment, Rodríguez ho va tenir clar: reclutaria tots els moixos que perden el temps pels terrats del Puig de Sant Pere i recompensaria la seva bona disposició a participar en la parada militar amb unes bones racions de peixetó fregit. «I et sembla que funcionarà, José María?», li va demanar el President. «Por supuesto -li va respondre-. Si lo del premio por buena predisposición con lo del catalán ha funcionado entre los funcionarios, idéntico buen resultado ha de dar con los gatos». Des de la terrassa estant, Matas i Estaràs miraven entrenar els moixos en el Passeig de Sagrera. No acabaven de centrar-se. Quan un no rapinyava l'altre en el nas, un tercer optava per allargar-se sobre un banc a prendre la fresca. Tanmateix, Rodríguez era optimista respecte al seu comportament futur. «Les falta responsabilidad institucional -afirmava-. Esto se superará cuando hagan un ensayo general con el traje puesto». L'uniforme va ésser també motiu de debat. Encara que les milícies enquadrades en el mallorquinisme exacerbat (i torn als fets de la Real) fossin les responsables que la batlessa arribàs a ca seva més banyada que un gerret, Catalina Cirer va apostar per la fidelitat a les arrels. Estima la pàtria més que una grapada de cacauets. «Jaume -li va dir a en Jaume Matas-, els moixos han de vestir de pagesets». Dit i fet. Els escortes de la batlessa agafaren dos moixos a l'atzar i feren tot allò que saberen -cops, empentes, claus de karate- per vestir-los a l'ample segons un disseny de Xisco Caimari. Els moixos rapinyaren a tothom. A la Batlessa, concretament, a la punta del nas. Finalment, entre tots, aconseguiren vestir-los: calçons a l'ample, faixa, guardapits, i mocador pel cap. El resultat, però, va ésser decebedor. Amb el bigoti d'un dit de llargària, aquells ulls de moix, i el mocador, semblaven més aviat pirates que gent d'ordre. Xisco Caimari va ésser prou clar. «No és fàcil vestir un moix», va dir, «i dificilíssim fer-lo passar per una mena de guàrdia civil». La solució va venir de l'Ajuntament de Palma, després que Araujo s'aconsellàs amb els seus assessors culturals més preuats, que són els presidents de les cases regionals d'Extremadura, d'Andalusia i de Castella. A parer d'aquesta gent, versada en cultura balear com ningú, l'uniforme dels mossos locals hauria de reflectir la multiculturalitat de l'arxipèlag, de manera que la solució més escaient seria que vestissin un «traje campero», que és d'allò més universal. Exactament, com el que usa don Àngel Peralta quan munta l'euga Cabriola entre «los trigales verdes». Mentrestant, els moixos feien instrucció al Passeig de Sagrera. «Cuesta hacerlos marcar el paso -informava Rodríguez-. A ellos lo que les va es la rumba y alguna que otra habanera». «I quina cançó els fas cantar?», va demanar-li Jaume Matas. «Banderita -va respondre Rodríguez-, porque es una pieza de consenso». És cert. La proposta no havia passat pel Parlament, però Banderita és la cançó de tots, fins i tot del Rei en Jaume. Matas i Estaràs, miraven les evolucions dels moixos des d'un balcó. Rodríguez, en primera fila, marcava el pas. Cantava: «Banderita, tu eres roja/ banderita tu eres gualda/ tienes sangre y tienes oro/ en el fondo de mi alma!». Aplaudia, Matas, com un nin content. «Tu creus que se'n sortiran?», demanava a la Vicepresidenta. «Marcant el pas jo els veig molt anarquistes», li va respondre aquesta. I veient-lo decebut, afegí: «Tanmateix hi ha un moixarro negre amb més sal que Tyrone Power a 'El signo del zorro'». Passaven els dies. «Jo, José María -li deia un Jaume Matas nerviós a José María Rodríguez- llevat de posar panxeta de tan ben alimentats com els dus, no veig que es noti en res que aquests moixos estan al nostre servei». «Tranquilo, Jaime -l'encoratjava Rodríguez-. Los gatos proceden genéticamente de la FAI i yo me he propuesto convertirlos en audaces Balillas». Aquests dies, Rodríguez ha presentat la dimissió. «Con estos gatos no hay quien pueda» -li ha confessat a Matas-. Les pones Banderita en el pic-ut i te bailan el Bayón». Tanmateix, l'anarquia dels moixos no ha estat l'únic motiu que li ha fet tirar la tovallola. Els fets de la Real l'han decebut força, de manera que ha pensat demanar l'entrada al convent de Silos. «Mi relación con el cielo siempre ha sido intensa -li ha confessat al reverend Bru Morey-. No hay pachanga en la que yo no me encargue de soltar los cohetes». Matas va acceptar la seva decisió, desolat. Amb Titoi mort i Rodríguez dedicat a les coses de l'esperit, qui pot tirar endavant les coses de la cultura? «Jo, amb la cultura, vàter i cadena», va dir Rosa Estaràs, que és dona de grans decisions. Francisco Jesús Fiol, en sentir-la, va moure's a la cadira, neguitós. Va considerar-se mal pagat. «No hi ha dret -va pensar- que no valorin el meu treball, si em surt a un embull per setmana». El seu home de confiança, Miquel Melià, va aixecar l'índex de la mà dreta, demanant la paraula. «Jo tenc la solució per a la parada militar», va dir a requeriment de Matas. «Quina?», va voler saber aquest. «Si no desfilen els moixos, que desfilin els professors de català». I afegí: «cobren cada mes i han de justificar el sou». Va somriure, Fiol, que, fins sentir el seu segon, no sabia en quin fangar ficar-se aquesta setmana. Va congratular-se el govern amb la idea del jove director general dels assumptes culturals. «I si no volen desfilar?», va plantejar Pere Rotger, que és un d'aquests homes que encara conserva una vaga idea d'allò que és el sentit del ridícul. «Aleshores -va respondre un Miquel Melià que, a imitació de les blateres de maig, havia crescut dos dits en un instant-, un pessic de monja a cadascun». La proposta es troba en fase d'estudi.