Reflexions sobre la romeria de Sant Bernat

Vagi per endavant el meu reconeixement del dret a la discrepància, pilar en el qual es fonamenta qualsevol societat que es qualifiqui de demòcrata. Per això, i encara que hauria de ser una declaració innecessària, però sí exponent de les meves actuacions públiques, vull aquí reafirmar el meu reconeixement que tot ciutadà, tant de manera individual com integrat en un col·lectiu, té el dret constitucional de mostrar la seva discrepància davant de qualsevol idea o projecte. S'entén, conseqüentment, que reconec -torn a insistir-hi- que la plataforma Salvem la Real està en el seu ple dret d'exposar, manifestar i divulgar la seva oposició al projecte de la construcció del nou Son Dureta a la finca de Son Espases. És més: consider que, dins dels cursos que reglamenten i faciliten les nostres normes democràtiques, han d'utilitzar tots els recursos existents que estimin convenients perquè la seva actitud transcendeixi: exposició pública dels seus postulats en els plens municipals i en totes les institucions implicades i en tots aquells fòrums i mitjans de comunicació que qualitativament i quantitativament els permetin difondre els seus posicionaments.

Discrepar no és només un dret, sinó un deure, sobretot si aquesta discrepància proposa una alternativa al plantejament inicial, cosa que no ha succeït, ni succeeix, ni presenta aparences de succeir en aquest tema. Ben diferent és que aquesta discrepància no cristal·litzi en unes formes d'actuació admeses i transcorrin, com així ha estat, per uns camins desbocats, feridors i injuriosos. Per instigació d'uns quants, que han tirat la pedra, però han amagat la mà. Tota discrepància ha de comptar en el seu plantejament amb una credibilitat que, al meu parer, en aquest cas s'ha perdut. I s'ha perdut abruptament a partir dels fets del passat dia 19 d'agost.

Si aquest model de societat és el que m'aplic envers els ciutadans, crec que tenc també el dret d'exigir a la resta les mateixes posicions que amb ells practic. I és aquí on reclam el meu dret irrenunciable d'exercir democràticament les meves obligacions emanades de les urnes així com participar en actes que arrelen amb l'esperit de convivència ciutadana -cas de la romeria de San Bernat-, com complir les promeses electorals amb les quals el meu partit va concórrer a les eleccions, entre les quals figurava, i d'una manera destacada, la construcció d'un nou hospital al lloc que consider que és viable i que respon a una decisió d'interès general al qual jo don suport, malgrat que hi hagi un segment de ciutadans que consideri que el projecte els perjudica.

Reclam, hi insistesc, el mateix reconeixement als meus drets que el que jo reconec als altres. El que se'm nega -el que s'ha negat a tants i tants ciutadans- entra en un àmbit que preferesc no adjectivar.

Aquestes observacions condueixen directament a una reflexió sobre el comportament dels partits. Des de fa temps, s'observa que algunes formacions polítiques que es presenten com democràtiques -i ho són mentre no es demostri el contrari-, tenen conductes que arriben a convertir-se en autèntics tics, que conviden a plantejar-se algunes preguntes sobre la naturalesa dels seus propòsits. Què es diria del PP si hi hagués un grup de persones que impedís l'accés als integrants de la plataforma Salvem la Real a un ple municipal, i si a més dins d'aquest grup estiguessin movent-se com un peix dins l'aigua dirigents d'aquest partit? No vull imaginar el glossari d'epítets, i cap d'agradable, amb què s'adornaria l'esmentat grup i el PP. I amb raó, ja que s'entendria que la meva formació encoratjava, propiciava, promovia aquella actuació. Precisament això és el que va succeir en la romeria, a l'entrada del monestir. L'actuació d'algunes persones va coaccionar les llibertats d'altres. I entre els que coaccionaven, estaven situats els portaveus municipals del PSOE, PSM i EU, entre altres càrrecs públics i polítics. Aquests no van fer res per evitar el que succeïa, ni tan sols anant-se'n, en demostració de repulsa a les esmentades actuacions.

Per tant, la coacció de llibertats va ser manifesta. Es retallaren els drets dels qui acudien a un acte de caràcter popular en el qual, per la seva naturalesa, no era admissible el plantejament d'estar o no d'acord amb la construcció del nou Son Dureta.

Una pregunta cau pel seu propi pes: des de quan els qui han assumit l'obligació de regir una ciutat, segons resultats electorals, no estan en el seu dret de participar en un acte que és patrimoni de tots els ciutadans, no d'uns quants que, radicals fins a la medul·la, s'apropien del que és, hi insistesc, de tots? I d'aquí, aquesta altra pregunta: Què feien els portaveus del PSOE, PSM i EU junts, barrejats, regirats, amb el grup que el passat dia 19 va violentar, va impedir, va insultar i va agredir les persones que, pacíficament, acudien al monestir del Secar de la Real, per venerar, com cada any s'ha fet, Sant Bernat? Estaven així demostrant el seu suport a uns actes que entren en el més pur vandalisme i en la més mera inconstitucionalitat? Perquè altrament, se n'haguessin absentat. Han condemnat aquestes formacions polítiques en algun moment els increïbles, lamentables i menyspreables comportaments d'incivisme que es visqueren? O per contra, apropant la brasa a la seva sardina, fent de jutge i botxí, han condemnat de tot el PP sense analitzar si l'actuació per ells mantinguda prèviament i durant els fets que estam analitzant no va afavorir-los?

En definitiva, que cadascú valori el posicionament i actitud de cada formació política d'acord amb l'actuació dels seus representants.

Dels qui anàrem al Secar de la Real en la romeria secular, des de fa uns anys d'assistència massiva, complíem tant amb una obligació com amb una devoció. Sens dubte, ni el menor indici de provocació guiava les nostres passes, provocació que sí trobàrem i davant de la qual simplement sol·licitàrem respecte per als nostres drets, que ens estaven sent conculcats. A la raó, es va oposar la desraó. A la llibertat, la coacció. Al diàleg, l'insult. A l'esperit de convivència, l'abús i l'ofensa, la desqualificació i el greuge. Si volien atemorir-nos, no ho aconseguiren. Només alguns assistents es van sentir aclaparats.

Finalment, una consideració. La Real no és de ningú en particular i és de tots en general. Que hi ha veïns que s'oposen al projecte d'instal·lar a Son Espases un nou hospital, ningú ho nega. Com ningú no pot negar que hi ha els qui no comparteixen aquesta actitud i, molt menys, les formes d'intimidació que s'han utilitzat. De fet, la batlessa de Palma va ser rebuda per una de les barriades que integren la parròquia, Son Serra Perera, amb una pancarta de benvinguda i amb efusives mostres de suport.

Ergo, no tots els residents d'aquests entranyables nuclis urbans comparteixen els plantejaments que propugna Salvem la Real ni són, consegüentment, atesos de la mateixa manera per la parròquia a la jurisdicció eclesiàstica de la qual estan adscrits. L'església és de tots. Universal. Mai no hauria de ser sectària.

Perquè, no ho oblidem, la Real és patrimoni de tots els mallorquins. Dels que volen l'hospital a Son Espases i dels qui s'hi oposen, i per tant els seus murs no s'ennobleixen col·locant pancartes i missatges partidistes. Dels qui estan d'acord amb les autovies i dels qui hi estan en contra, encara que les utilitzin. Dels qui estan a favor de la construcció del segon cinturó i dels qui no.

La Real és un punt que fins ara era símbol d'acollida, de trobada ciutadana, accentuat en els últims anys per una major participació en la romeria. Un esperit de solidaritat i d'amistat i de pau que alguns han volgut trencar. Confiem que esdeveniments com aquest no tornin a repetir-se. Treballem perquè totes les manifestacions de discrepància trobin el seu curs d'expressió. Però no a costa dels drets dels altres. La llibertat de cada un acaba on comencen la llibertat i els drets dels altres.