Getxo (Bizkaia), un municipi a la vora de Bilbo, abasta quatre zones contigües: Las Arenas, Neguri, Algorta i Santa Maria de Getxo. Aquests indrets alternen llocs de residència de gent de classe mitjana, alta burgesia, un poble de mariners i pescadors i una antiga zona agrícola, avui residencial, amb una munió de petits xalets. Els palauets negurítics serven tot l'encís llegendari procedent de la riquesa acumulada per una primera burgesia basca, dretana, emprenedora, castellanitzada i espanyolista, avui en franca decadència per motius diversos. Els palauets, però, tenen encara quelcom d'aristocràtic. Són hermètics, impenetrables. La darrera vegada que vaig visitar el País Basc, l'estiu de 1997, Neguri em va semblar un lloc idoni per a la casa d'un altre Jack Gasby. Aquell poble, elegant i misteriós, ajuda a comprendre les reaccions històriques de la burgesia basca, sempre allunyada de la terra i de la gent, mai compromesa en la defensa del país, la llengua ni la cultura autòctones. A les antípodes de la classe dominant catalana, sens dubte, però ben prop de les reaccions de la classe dominant mallorquina.
Amb la meva amiga Aurora Romero Díaz, de Las Arenas, vaig visitar els bells miradors que donen a la ria, i també els pobles que es troben a l'altra banda: Santurce, Portugalete, Sestao i Baracaldo. De retorn, ja sol post, vaig menjar a Santurce les millors sardines de la meva vida. Una dotzena i mitja, a la brasa. Les dues voreres s'uneixen en el port de Rontegi i, sovint, sovint, passen damunt l'aigua traineras, el nom català de les quals seria «teranyina», unes embarcacions de dotze remers i un timoner, freqüents a la ria. Els parcs abunden, a la zona, i donen la imatge d'una societat plural. Vells que conversen apaciblement, ells amb ells, vora joves que llegeixen o estudien, adolescents en bicicleta, grafits als murs de signe predominantment estètic i no polític. Coment, a la tertúlia, que la meva amiga Aurora m'ha contat un darrer esdeveniment que ha commocionat la zona.
-Un empresari hoteler d'Erandio, Juan José Rementería, va comprar l'any passat el pis central d'un d'aquests palauets negurítics, «Casa Tangora», avui un edifici de cinc plantes dividit en tres vivendes. Es veu que es proposava adquirir el pis d'abaix, un dúplex, per tal de convertir l'immoble, del segle XIX, en un establiment hoteler. Però un altre veïnat li va passar davant. I l'empresari, per venjar-se, va organitzar una moguda d'okupes, diguem-ho així, de les que fan època.
-Quina la va armar, l'empresari? -pregunta n'Aquil·les, sempre interessat pels moviments marginals i les accions dels sense casa-.
-Va llogar la seva casa a una família d'ètnia gitana, els Bergala, que vivien en una furgoneta, pel preu simbòlic d'un euro. Ben aviat arribaren a habitar el pis més de trenta persones que ocasionaren humitats, goteres, destrosses, amenaces, robatoris i matx de tota mena.
-Bon panorama, valga'm Déu!
-Ara un jutge els ha fet fora. I ells han partit proferint amenaces. A la terrassa de Los Tamarises, davant el mar i la platja d'Ereaga, els negurítics no comentaven altra cosa, a l'hora de l'aperitiu. Allí qui més qui menys, paga l'impost revolucionari d'ETA com a salconduït per poder habitar els palauets dels seus avis. Quan els vaig veure, oferien una imatge decadent i un xic patètica. Eren el desarrelament als processos històrics d'una gent sols identificada amb llinatges, prestigi i diners.
-Aquests tenen bona part de culpa del desgavell del País Basc.
-Si els vessis, ells amb llacet al coll i elles enjoiades de cap a peus. Són un poema. L'estampa viva d'un senyoritisme inútil i desarrelat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.