Qualque pic, aquests immediats darrers anys, potser sols setmanes, he tornat a experimentar sensacions d'altre temps que creia oblidades, definitivament mortes i enterrades, desaparegudes en el combat aferrissat per la supervivència del seny. Sofronys aferrats com una paparra famolenca al nucli, al disc dur del cervell, que amb els lustres, altres bregues, ingenuïtats diverses, havia après a oblidar, a obviar. Gens ni mica a assumir-los. Hi ha coses que un home que va net no pot assumir mai. Li resulten d'impossible païment.
Si qualque pic aconseguesc temperància, estar una mica d'acord amb mi mateix, és recuperant la idea de sempre en aquests casos: alerta, Biel, no és l'acer del filferro de la sendera allò que mata la llebre: és ella mateixa quan espolsa, quan esperoneja.
La censura gens ni mica amagada, ni tan sols disfressada ni dissimulada, cara alta i si no t'agrada, a escampar la boira. En qualsevol àmbit de l'activitat dels que vivim amb magrors de butxaca i orfes de poder polític, dels que sempre hem preferit privar-nos d'un gust o d'un domèstic bocam, un caprici de sapidesa, per no haver-lo de demanar, tot sabent de sobres que tot es paga, tot passa factura... Els expedients que s'extravien massa puntualment, massa oportunament pels interessos d'un personal molt concret. El maquillar d'oblit involuntari allò que és inoperància ben cercada, ben a posta. La caparrudesa de donar raó a Joan March Ordinas: tot home té un preu. El més honrat de la casa és el que roba menys. La ruta dels golafres... Burocràcia complexa en escreix, gairebé impossible de desenteranyinar. Persones dignes que s'han de rendir a les recomanacions, el sotamà, el prec, la súplica... El més que mai «haver de tenir bo» per aconseguir qualsevol cosa...
I per arribar a això arriscàreu tant? Per aquestes bavarades finalment vos sotmetéreu a una constitució covarda, arraulida, agenollada? Ens enverguen els fills. La raó els vessa. Ens ha mancat puntual capacitat de reacció. Ha estat el congriar panxa. Els arbres de l'edat no ens han permès veure el bosc del càncer que, a poc a poc tornava a rosegar la convivència.
I a callar. Com a màxim provar de fer com les mosques d'ase: als pobles tots saben on tenen la debilitat d'aferrar-se i mossegar. Però hem de ser molts perquè així tindran mal saber qui és el que té la picada més forta.
I recordar altre pic una escena de pel·lícula de la meva infantesa, la primera o la segona que veia en colors, no en record el títol però tancant els ulls veig clarament l'instant: Un creuat cristià tipus Capitán Trueno parlant amb un cabdill moro, possiblement el mític Saladino; el cristià amb aquella espasota de dos quintars que etziba cop a una columna de marbre blanc i la xapa per la meitat; seguidament el moro treu la seva espasa corbada i amb una mà agafa el vel d'una hurí que hi havia suallà, el tira a l'aire, el fa caure suaument damunt el tall finíssim de l'espasa i el vel queda migpartit, suau i net. El cabdill moro s'exclama després: nosaltres confiem molt més en el tall de les nostres espases que en la força del nostre braç. Potser d'això se tracta: tallar dolç, mansuet, l'arma molt esmolada, de manera que no se n'adonin fins que l'hemorràgia sigui irremeiable.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.