Cafeters

I per afegitó, hi havia una gran competència. Les persones que per gust o per la seva professió (tots aquells que tenien una feina itinerant o de nit, principalment els taxistes) tenien una autèntica ruta del bon cafè, i et sabien fer una llista dels bars de Palma on se'n feia el millor.

Avui dia, i ho dic amb cert coneixement de causa perquè procur, dins les meves possibilitats, trescar onsevulla a la recerca d'un bon cafè; sembla que el col·lectiu ha deixat de banda aquesta veritat que segueix essen vigent. Ni s'hi miren massa a l'hora de triar la cafetera (i això que ara hi ha on triar i remenar, en comptes d'abans, que hi havi una o dues marques italianes i pus) ni en tenen massa cura (i això que tenint una garrafa immensa d'aigua mineral el tema més empalagós ja està arreglat) ni perden massa temps a l'hora de triar el cafè (el mercat se'l reparteixen dues o tres marques, la major part locals, especialment una d'elles, certament omnipresent i que, evidentment, el deu vendre molt bé de preu i regalant tota mena de complements i detalls) i es deixen dur pels cants de sirena d'aqueixa baratura enlloc de posar esment a la qualitat (marques mítiques com Cafès Llofriu, les botiques de la qual encara romanen obertes, però dubt que vengui a l'engros, han desaparegut del gran consum) i així van les coses.

El cas és que pots passejar-te per tota la ciutat i és un incert, si no imposisible, trobar aquell sabor d'abans. Una autèntica llàstima. Els que recorden aqueixos temps sabran del que estic xerrant i aquells que no els han conegut, no saben el que esperderen.

Miquel Fullamana Amengual. Palma