El meu Dickens

Aquells hiverns, llargs i freds, a Mosafat jo llegia les novel·les de Charles Dickens i m'emocionava amb històries de nins que, nascuts de baixa condició, arribaven a cavallers gràcies a la protecció de personatges anònims. Potser ja intuïa, a la meva rudimentària manera, el pensament de Paul Nizan quan afirmava que mentre els homes no siguin feliços somiaran els vespres. Com també ignorava que Karl Marx havia trobat en la literatura de Dickens una panoràmica sociològica, veraç i autèntica, de l'Anglaterra industrialitzada del XIX. Aleshores jo llegia en castellà Grandes ilusiones, en versió de Manuel Vallvé, edició de 1930 a Editorial Juventud de Barcelona, amb preu assenyalat al llom de 3'90 pessetes. Ho he recordat de bell nou, ara que la televisiva María Teresa Campos ha dit: «L'única forma de no envellir és guardar les il·lusions». I ni feta a mida em venia la frase, coherent amb la programació cinematogràfica del canal 33, que m'ha oferit l'avinentesa de veure Grans esperances, títol que s'ajusta correctament al sintagma anglès Great expectations, en català i sense interrupcions. És la segona versió cinematogràfica (després d'una primera de 1934, dirigida per Stuart Walker), datada el 1946, d'aquella gran obra dickensiana, dirigida per David Lean (ben conegut dels cinèfils per obres posteriors com El pont damunt el riu Kwai, Lawrence d'Aràbia o Doctor Zhivago), i amb un repart de grans professionals de la interpretació: John Mills, Valerie Hobson, Finlay Currie, Jean Simmons i Alec Guinnes. Aleshores, val a dir-ho, Lean es movia amb un evident esperit crític, que donà profunditat al seu cine dels anys 40. Fou més tard, ja dins els 50, que, sense perdre un sol punt de la seva habilitat tècnica, s'orientà cap a la comercialitat de superproduccions de durada considerable. Tant se val, perquè amb aquesta versió d'una de les millors obres de Dickens, deixà inscrit en el seu currículum un veritable clàssic del cine britànic. Pip, magistralment interpretat per John Mills i Estela, desdoblada en una joveníssima Jean Simmons i una Valerie Hobson de gran força i maduresa, m'han fet reviure una història arrelada al meu temps de Mosafat, quan encara tenia «molts somnis als punys i al pit», per dir-ho recordant un vers de Salvatore Quasimodo. I de bell nou m'ha emocionat la frase del jove Pip, que surt d'una forja de ferrer, tutelat per un protector anònim, quan afirma: «Esforçant-me per esdevenir cavaller vaig acabar essent un esnob». En Macari «El Xoco» em fa notar que tanta sentimentalitat als meus anys pot resultar patètica.