Uniforme per a tothom

Deu minuts badant a qualsevol terrassa d'una zona turística són suficients per arribar a tristes conclusions sobre la nostra espècie. Vist des de fora, com si noltros no formàssim part de l'espectacle, una tendeix a sentir-se'n distant, com si es tractàs de coses de «guiris». Però en aquest món de globalització allò realment important és ser del Nord o del Sud, perquè, al cap i a la fi, el lloc del teu naixement serà el que determini realment les teves possibilitats de sobreviure. Aquí a l'Europa occidental, a la rica, hi vivim bé -uns molt millor que altres però, encara així, a les estadístiques hi sortim tots ben parats. I per això, quan no sabem què fer, a on anar ni com tudar els doblers, que amb tant desgast psíquic guanyam, ens n'anam de vacances a una zona turística infectada d'altres turistes avorrits com noltros, ens posam una camiseta de l'equip de futbol de la selecció brasilera o una de vermella amb el bou d'Osborne ajustat al pit i, a viure que són dos dies! Els nostres «guiris» han substituït el típic banyador amb la bandera anglesa pel color groc i verd, i això és d'agrair. Si a més d'una moda sorgida probablement per la presència de jugadors brasilers, fos un gest de solidaritat i germanor la cosa sí que estaria realment bé. Però no ens desviem del tema, perquè ara del que parlam és de modes. De com una tenda, un anunci televisiu o quatre estrelles galàctiques poden influir i formar un corrent dins la nostra societat de l'oci, l'avorriment i el benestar. De fet, si continuam badant per la mateixa terrassa que dèiem al principi d'aquest text, se'ns faria molt difícil destriar entre els joves alemanys i els mallorquins. Els cabells tenyits, l'uniformitat en la roba, el comportament... està acabant amb les diferències i ara em veig incapaç de dir en cinc segons si aquell estúpid al·lotot del cabell verd i els pirates blancs és de Londres o Son Servera. Llàstima que això no els passi als que vénen d'Àfrica després de passar dies i dies sortejant la mort a expenses de les màfies consentides pel Nord i pel Sud. No hi ha cap dia que a les costes europees no interceptin barques plenes d'homes i dones desesperats. Record que fa anys, quan Felipe González presidia el Govern, comentà en una entrevista que quan qualcú és capaç d'agafar una barqueta i venir en aquestes condicions és que no té res a perdre i que si ja no l'atura la mort, què el pot aturar? La reflexió, encara que no digué res de nou, venint d'un President obrí certes esperances en el col·lectiu immigrant, després arribà la Llei d'estrangeria, les trampes, les traves burocràtiques i la cosa es complicà. Ara amb l'ampliació de la Unió Europea alguns han fet un alè, mentre altres esperen que les seves faccions europees els ajudin a passar inadvertits devora la policia. Que no els passi res, que amb els aires que corren de profanacions de cementiris, murs de contencions i territoris ocupats no m'estranyaria que qualcú acabi proposant camisetes identificatives de la procedència: els africans amb la camiseta que durà Etoo en el Barça; els del Sud de l'Estat amb el bou i noltros una de ben ajustada amb tela elàstica imitant la roba de pedaç mallorquina amb el color que més ens identifica, el gris ciment.