L'edat de la fusió

Fins fa poc tot era emblemàtic, ara tot és una icona. Els que vivim de paraules (Joan Bonet dixit) som propensos a acollir-nos a paraules encunyades per la moda, paraules a la moda, perquè així ens sembla que som més moderns i més intel·ligents. Jo què sé. La llei del mínim esforç -estimulada pels atropells de la vida- ens permet fins i tot emprar les paraules de moda sense haver-hi tengut tracte previ en el diccionari. Aquestes paraules les engoleix l'abús i a poc a poc desapareixen, maltractades i substituïdes per unes altres de destí similar. Raymond Chandler aconsellava a un jove novel·lista que no empràs paraules deslang que no recordàs, almenys, de deu anys enrera: considerava que si havien resistit deu anys en la parla corrent ja s'hi quedarien estona. Esperem de desapareixi aviat dels diaris, de la ràdio, de les televisions, el mot fusió, que tant serveix per dir coses com per emprar quan no es té res a dir. És especialment dramàtic que unes certes maneres d'incultura bel·ligerant justifiquin el mot per la novetat que s'hauria detectat en els processos que designa. Ara no escoltaríem ningú que ens parlés de la circulació de la sang com a fenomen de descoberta recent. No suportaríem un interlocutor que ens presentàs com a novetat la diversitat d'etimologies en la formació de la nostra llengua. Però hem de suportar que es descobreixi la fusió en la música, en la cuina, en els cromatismes de la pell, en la vestimenta, en les arts plàstiques, en el disseny de calçat. Vivim l'edat de la fusió. Fusió és un concepte de la família del mestissatge i de la interculturalitat, que són presents en el món des que Déu Nostre Senyor el va crear en sis dies. El setè, mentre descansava, tot es va posar en marxa en la mateixa direcció, i no sabrem mai si és això o no, que volia Ell: estava massa cansat per agafar el comandament de manera eficaç. Però tot allò que havia creat es començà a fusionar, els sons del vent amb el de la pluja i les ones del mar, per exemple, la llum en penetrar les aigües del llac. Algunes línies de fusió han creat formes d'estultícia que no trobaríem en estat pur en la naturalesa. Però Déu ens guard de tirar des d'aquí la primera pedra -per més que tots sapiguem on intentaríem endevinar, suara en parlàvem.