Un futur planificat?

En alguns treballs, el doctor Bartomeu Barceló i Pons ha introduït entre nosaltres el concepte d'illeïtat, una paraula que l'ordinador m'acaba de subratllar en vermell. El diccionari no l'ha registrada, tampoc, ni la parla comuna li ha donat aixopluc. En els àmbits de debat -per dir-ne alguna cosa-, tan esporàdics i anèmics, no se l'ha acollida amb els honors de què servidor la crec mereixedora. Així, de manera molt constant s'ha arraconat un concepte que semblava destinat a moure idees i a fer algunes aportacions substancioses a les estratègies amb què s'emprèn el futur d'aquestes illes i de cada una d'aquestes illes. Què és una illa, a partir del fet geogràfic i fins a les darreres conseqüències en la forja d'aquesta matèria fràgil que és la cosa humana, què és una illa, encara no ho sabem, o no ho volem saber. En tot cas, ho han volgut ignorar tots aquells que han aplicat a cada una de les nostres illes els mateixos criteris urbanístics, la mateixa concepció del territori, que havien o haurien aplicat en el continent. Actuacions que allà poden ser enteses com a no nocives, per ventura aquí tenen efectes invisibles, però devastadors, no ja només en el territori, sinó en tot el sistema de relacions humanes pel qual ens havíem regit. Hi ha hagut fins fa pocs anys, a totes les illes i en cadascuna, unes lleis no escrites, derivades d'un sentit comú que potser tendria la seva expressió en la unitat d'escala: unes lleis que havien permès un creixement que no soterrava el passat, que no agredia la memòria, que no avariava la fesomia del país. Aquestes lleis no escrites varen permetre un creixement moderat, no depredador, un creixement compatible amb el passat i adequat a un present ara ja perdut en la barbàrie. La barbàrie esclata en el país en el moment en què se n'ignora la geografia, quan hi actuen les persones que no han interioritzat el paisatge per transformar-lo en història, en cultura, en identitat. Damunt d'aquestes illes hi han actuat massa persones sense el més petit sentiment real de pertinença al país que s'hi havia arribat a construir, tan fràgil com necessari perquè no ens sentíssim exclosos fins de la geografia que el substanciava. La illeïtat té molt a veure amb l'especificitat del país determinada per la insularitat. Naturalment, no n'hem de parlar, d'això, amb en Borrell, però tampoc amb tants i tants d'illencs -mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterers- que planifiquen el futur sense tenir present la fragilitat -i el poder i la màgia- d'una matèria que el concepte d'illeïtat els hauria donat l'oportunitat de conèixer millor -això, és clar, comptant que el món, en lloc de ser ple de serps, de hienes i d'altres carronyaires, fos habitat per persones de cobdícia i d'intel·ligència regulars.