En defensa de què?

Mai no és fàcil saber diferenciar les accions que són justificades per defensar la democràcia i les que no. Els darrers anys ho demostren amb prou exemples sonats: podem tancar gent a la presó sense acusar-los ni jutjar-los, com a Guantánamo? Segons alguns sí. Quina dictadura podem mantenir en nom de la llibertat democràtica? La del Pakistan, responen. Exemples de decisions dubtoses no en falten. Ara al nou Iraq democràtic, amb el Govern tot just estrenat, s'ha creat la Direcció General de Seguretat iraquiana. En una nova unitat d'elit, diu el Govern. La seva funció és «aniquilar» els insurgents que lluiten contra l'ocupació angloamericana, segons les paraules del nou primer ministre, Iyad Allaui. El nou Executiu no ha esperat gens per adoptar mesures que li permetran, esperen, imposar-se a la violència. Permeten detencions il·limitades de sospitosos. Permeten que els qui siguin detinguts puguin ser jutjats per tribunals militars, en lloc dels civils, que habitualment han oferit més garanties. Han estès els tocs de queda en moltes ciutats. Per un a Govern qualsevol, són uns poders molt severs. Per a un Govern que mai no ha estat elegit per ningú és molt més: després d'haver ocupat el país en una guerra ràpida en què en moriren no sabem quants, establim a Bagdad un Executiu anomenat a dit. Armam i entrenam la seva Policia i els assessoram perquè en muntin una de secreta que eliminarà els qui s'oposin al règim. No sembla un model polític exemplar. No sembla un projecte concebut per promoure la democràcia ni la convivència. Bombardejam les ciutats de l'Iraq per enderrocar Saddam Hussein i eliminar la seva Policia Secreta que fa servir tots els mitjans per silenciar els oponents del dictador. I a poc a poc anam reconstituint les peces d'allò que cada vegada sembla més l'Iraq antic.