L'eix de la prosperitat

Aquesta pretensió de contra poder ideològic i polític enfront del socialisme catalanista de Maragall (que el PP considera que és la pedra de toc de la política territorial del PSOE de Zapatero) és el bessó de l'eix de la prosperitat. Ja s'argumentava aquí just després de les eleccions generals: els conservadors convertirien les seves comunitats autònomes en instrument en contra del govern ZP i en aquesta estratègia Balears i València hi jugarien un paper estel·lar. S'hi afegeix Madrid, aportant-hi la capitalitat que dóna un rang, a efectes espanyols, molt major que si l'operació se limitàs a la perifèria. Cau, en relació a l'anterior versió de la regió del Levante Mediterráneo, Múrcia, tot i que és d'esperar que s'hi afegesqui. Pel que fa a Galícia caldrà esperar a veure què passa a les pròximes eleccions d'allà, però de tota manera la feina fonamental recaurà sobre els punts de l'eix creat.

Quina feina? Crear pressió conjunta Madrid-València-Palma davant del govern central, exercint-la en tres fronts pràctics amb pretensions «objectives». Un, dades estadisticoeconòmiques (ja ha començat) que a través de nombrosos estudis voldran buidar de significat els tradicionals greuges contra Madrid (balança fiscal, entre d'altres) de la perifèria, ja que aquesta nova «realitat» creadora de riquesa serà la de referència, enfront d'altres com l'eix mediterrani. Dos, intentaran presentar l'existència d'un canal «natural» entre el centre i el seu llevant mediterrani valencià amb prolongació mar endins fins Balears el qual requereix de fortes inversions (AVE, aeroports, vaixells ràpids) del Govern central pel fet de ser «l'eix de la prosperitat» major que hi ha a Espanya quant a totes les referències estadístiques: ocupació, impostos, pib's, etc. i que, per tant, no tractar-lo amb cotó seria tant com anar en contra de la punta de llança econòmica espanyola. Tres, si el govern ZP no fes les necessàries inversions en infraestructures per afavorir aquest eix no seria per altra cosa que per «sectarisme» polític, ja que sí que se feren grans inversions del govern socialista de Felipe González a la Barcelona i la Sevilla socialistes en ocasió dels seus fastuosos esdeveniments de 1992, i ara, justament, l'eix del PP està unit per iguals o semblants ocasions: Madrid-Balears amb les possibles Olimpíades i València amb la Copa Amèrica.

A més, l'eix se complementarà amb la coordinació de les respostes polítiques dels tres governs, amb puntuals sumes dels altres conservadors, davant del de ZP (que també ha començat: oposició contra la política educativa), amb un «in crescendo» reivindicatiu, via mimetització de les reivindicacions autonomistes en general i en particular de la catalana, per crear un efecte de saturació en el govern socialista de reformes estatutàries amb dos objectius entrellaçats: per una banda fer impossible un canvi constitucional que sense el PP és impossible (el greuge autonòmic de l'eix li donarà cobertura al «no» a la reforma), i, per altra, assegurar un front autonomista «igualitari» de pes que aigualeixi les aspiracions de particularismes d'altres autonomies.

Al capdavall tot apunta que l'objectiu últim és intentar situar ZP en una posició de debilitat, des de la suposició del PP que se'l podrà atacar per aquest flanc tal i com creu que permet suposar els resultats de les europees, en la recta final de legislatura, usant el front tàctic Madrid-València-Palma que assumeix, donant-li la volta, part d'allò que combatia el PP quan tenia el govern central.

Miquel Payeras, periodista