No es pot triar la llengua del primer ensenyament

Em tem que argumentar per demostrar el que es diu en el títol d'aquest escrit és una pèrdua de temps, per als qui tanmateix es faran el sord, però crec que és necessari per a les persones que poden estar dubtant en aquests moments; per tant, intentarem raonar-ho, per als qui vulguin atendre amb seny i sense prejudicis.

Durant els darrers vint-i-cinc anys, escoles públiques i privades, més de les primeres que de les segones, han treballat de valent per aclarir quina havia de ser la primera llengua de l'ensenyament, quina era la llengua convenient de la lectoescriptura per a l'alumnat, tenint en compte que al final de l'escolarització obligatòria havien de dominar la llengua oficial de la Comunitat Autònoma i l'oficial de l'Estat. L'associació de mestres Rosa Sensat, la més avançada pedagògicament i didàctica dels Països Catalans, a principis dels anys 80 va defensar, sense tenir models a nivell mundial semblants al català, que s'havia d'ensenyar en la llengua materna, en una època en què a l'escola la majoria d'alumnes xerraven la llengua catalana o la castellana. Aquest model d'ensenyament es va aplicar també a algunes escoles de Mallorca. S'intentava dur a terme l'aprenentatge de la lectoescriptura de manera simultània dins una classe amb un o una sola mestra. Se separaven els alumnes dins les classes a l'hora de fer l'ensenyament de la lectura i l'escriptura i se'ls agrupava per fer altres activitats. Va ser un fracàs absolut, provat, experimentat i constatat. En poc temps, l'associació Rosa Sensat va comprovar allò que després s'ha vist corroborat per l'experiència pedagògica i científica: l'alumnat que aprenia a llegir i escriure en català, amb un sistema fonètic i fonològic més complex que el castellà, simultàniament aprenia a llegir i escriure en castellà; en canvi l'alumnat que aprenia a llegir i escriure en castellà, després no sabia ni escriure ni llegir en català, i el retard de l'aprenentatge quant al català, no el recuperaven la majoria d'alumnes. Per tant, la determinació va ser molt ràpida i és aquí que, tenint en compte els models d'immersió del Quebec al Canadà, es va posar en marxa la immersió al Principat, i es pot dir que es va generalitzar, i això va significar que més envant es decretàs que s'equipararia el nivell C en finalitzar els estudis secundaris obligatoris. Així i tot, crec que aquesta va ser i segueix sent una mesura desencertada. Un temps després es va posar en marxa d'una manera molt tímida la immersió aquí, qüestió a la qual es va donar una bona empenta durant el temps de govern del Pacte de Progrés, amb els resultats satisfactoris que ja s'havien conegut a tots els llocs on s'havia fet aquest tipus d'ensenyament.

És obvi que al PP no li importa passar a la Història com el grup polític que va ajudar a destruir una llengua, una cultura i un país, perquè tolera que la llengua pròpia de les Illes es mantengui a les famílies i als pobles que la parlen. Si no necessitassin aquests vots no sé què passaria. Això és la doctrina Aznar quan va dir que ell també parla català en la intimitat. El PP fa tot el possible perquè desaparegui com a llengua vehicular de l'escola; per això dóna l'opció a triar la llengua d'ensenyament; és per això que condemnen un tant per cent molt elevat a acabar els estudis secundaris obligatoris amb un nivell ínfim de català. I per acabar-ho d'adobar o de destruir, decreten que aquest nivell ínfim s'ha d'elevar a la categoria de nivell C, com si amb l'atorgament de titulacions aconseguíssim el nivell d'eficàcia desitjat. És impossible vendre un conjunt de despropòsits tan enorme. Són unes persones que o bé viuen enganades, o bé es dediquen a enganar en benefici electoral propi. Són les persones que es varen alegrar moltíssim i varen concedir el premi Príncep d'Astúries a Rafael Hernández Colón, de Puerto Rico quan va decretar l'espanyol com a únic idioma oficial d'aquella terra, perquè sabien que era l'única manera de salvar-lo o són els que es varen queixar des dels diaris anticatalanistes espanyols quan Agapito, la novel·lista més popular d'allà es va decidir a publicar en anglès, i són els que aquí posen per davant de tot l'espanyol, perquè saben que és la manera d'enfonsar la llengua catalana, pròpia d'aquesta terra.

Aquí, l'única manera de no quedar despersonalitzats i en una completa anòmia és fer l'ensenyament en la llengua pròpia d'aquí, i l'ensenyament de la llengua castellana, que suposa l'aprenentatge correcte de les dues llengües i després l'ensenyament de totes les llengües que es demandin socialment i es puguin aprendre.

Per dur endavant totes les seves mesures, el conseller d'Educació i Cultura anuncia que seguiran amb la LOCE, mentre la llei no sigui derogada o reformada, que si les reformes són contràries als seus interessos, interposaran un recurs i que espera que l'elecció de llengua en la qual els alumnes aprenen a llegir i escriure sigui una realitat el pròxim setembre.

Si és veritat, senyor Conseller, que vostè vol aconseguir el bilingüisme a l'escola, retiri aquesta mesura lingüística, i les altres, ja que en les condicions sociolingüístiques actuals, s'ha demostrat que per arribar al bilingüisme individual a l'escola no es pot aconseguir triant la llengua del primer ensenyament.

Joan Lladonet, pedagog