Antoni Mestre: quan la mesura vessa

Quan fa unes setmanes vaig tenir notícia de la malcriadesa, la fatxendaria comesa per números de la guàrdia civil, a l'aeroport de Barcelona primer, al de Ciutat després amb tota la jactància, la fatuïtat del món i la bolla, va tornar a assolir-me aquella sensació tan desagradable, com rosegar cloïsses amb arena. Arena enmig de les dents. Unglejar la calç del referit. Esgarrifança. Estremiment.I ràbia, molta ràbia. Els que voregem els seixanta anys, sembla sobreentès que aquestes coses, la curtor de seny, l'escassesa d'enteniment de genteta com aqueixa, que no té la més llunyana idea de les normes del joc democràtic i a més en fa ostentació del fet, són ja una pel·lícula tan vista, tan rància, amb tanta floridura, que hi esteim avesats a l'hora d'ara, hi hem tombat el coll, hi hem posat call, desgraciadament. Obeeixes el que et diuen i calles, contemporitzes, fas la pasta blana. Però arriben adesiara infaustes noves com aquesta de n'Antoni que t'obren els ulls de pinte en ample. I penses: no són hores de badar. Ara mateix estic en disposició de dir amb molta fermesa que NO, que aquesta actitud passiva nostra no és adequada malgrat no sigui fruit de la covardia: únicament presses per llevar-te l'estrúmbol de davant. Perquè després les situacions s'enquisten i si no desinfectes la ferida, gangrena tard o d'hora, el bony augmenta, els energúmens amb arma i uniforme es creixen, inflen com a calàpets, i allò que tu no has sabut pogut o volgut estroncar, posar-hi remei al seu temps i moment, cau sense misericòrdia sobre el cap, el clatell del nostres fills. Els néts que ja s'acosten. I fins aquí podíem arribar! A mi em feren empassar les bavarades oioses del nazisme més estult, més neci, em feren suar a raig i roll a l'hivern de ple dins comissaries tenebroses, em feren obeir ordres infames, fins i tot qualque pic em feren sentir culpable i no havia fet res. Però que això ho facin, ho cometin encara avui en el cos i l'animeta dels nostres fills, ah, no! «Ou!» Se sol dir a Sineu a les bèsties, quan han de parar. I si no ho entenen: llendera, fora uniforme i a sembrar mongeteres i cobrombos devers Son Ferriol, que hi conec un hortolà i potser els donaria feina. Molts desertors de la intel·ligència hi ha encara ara dins la guàrdia civil. I si els que tenen la responsabilitat de donar branca als malcriats no ho fan, llendera per a ells també. Perquè si no es posa remei d'hora, s'estén la taca d'oli gens ni mica desitjable de la radicalització, l'extremisme. Cosa d'això anunciava la companya Cathy Sweeney fa un temps a un dels seus intensos, sentits, magnífics articles: als jovenetlos irlandesos maltractats per la policia anglesa, els mancava temps, després, per allistar-se a l'IRA. Els havien omplert massa la mesura, com jo començava dient al títol. El que en català d'onsevulla se'n diu: ja en tenien els collons plens. És el rebot de la pilota contra la paret del frontó de les violacions dels drets fonamentals. Alerta. Tot plegat pot arribar a ser un joc de fotre, que diuen a Eivissa. Molt perillós, per cert.