Reacció inhumana

Tots els partits polítics presenten, en la seva història, zones d'ombra que prefereixen enterrar en l'oblit. Des de desviaments de la línia ideològica que n'inspira la pròpia existència fins a episodis de corrupció, i passant sovint per insanes temptacions hegemonistes, l'inventari de patologies polítiques a què està sotmesa la vida dels partits és extens i variable. No es vol al·ludir amb això al tòpic maldestre segons el qual tots els polítics són iguals, igualtat que, lògicament, s'estendria també als partits, perquè, si bé molts d'aquests mals són comuna expressió de la mateixa naturalesa humana, n'hi ha que són específics de cada partit perquè tenen l'origen en la pròpia ideologia. El PP ha viscut aquests darrers anys una etapa especialment inquietant de la seva història, perquè, compatibles amb la bonança econòmica, els seus errors han assolit una magnitud perillosa per mor de la caparrudesa d'un líder, José María Aznar, que ha arribat a nodrir-se políticament de la seva pròpia sobèrbia. Ha deixat una empremta en les formes del nou equip, que encara no sabem si són producte de la inèrcia o si constitueixen una herència irrenunciable. Aquests dies, en el dramàtic afer de l'accident d'aviació dels militars espanyols, amb l'evidència dels errors comesos en la identificació de cadàvers, s'ha presentat una bona oportunitat per a l'autocrítica, condició prèvia a qualsevol procés d'assumpció dels fets, que facilitaria el dol dels familiars. En lloc d'això, alguns líders del PP i membres del govern anterior, en un exercici de dubtosa moralitat han acusat el govern socialista d'especular amb el dolor dels familiars de les víctimes. Davant aquesta reacció deshumanitzada, hem de convenir que el gest de Rajoy encarregant la ponència política del pròxim congrés a Ruiz Gallardón per ventura havia obert massa expectatives, massa esperances en un viratge del PP per navegar amb rumb a una dreta amb vocació de centre. La incapacitat per a l'autocrítica en el grau amb què s'acaba de manifestar per ventura és símptoma d'una patologia específica del Partit Popular que ha construït Aznar i que, ara per ara, ningú sembla disposat a deconstruir.