Al llarg d'aquest primer any de govern de Jaume Matas, la política lingüística s'ha basat en preparar instruments per promoure les modalitats enfront del català estàndard, el qual se manté en molts àmbits de l'administració. A vegades se veu la pretensió com si no tengués cap sentit. En té, ideològic. Si se recorda un poc la història se'l troba.
El 1971 la Diputació balear de la dictadura franquista crea l'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB) per promoure la cultura pròpia balear. No se presentava com a anticatalanista sinó com a instrument per intensificar les peculiaritats culturals balears, i com implícit paraigua que pogués acollir la promoció de les modalitats lingüístiques illenques enfront del català estàndard en un moment en què el moviment catalanista adquiria component polític i certa entitat social: Aules de la Casa Catalana, activitats de l'Obra Cultura Balear... El 1973, amb la famosa polèmica d'en Pep Gonella se va fer visible un sector ideològic que convergia amb l'autoctonisme lingüístic oficial, si bé políticament combatia el franquisme del Moviment i optava per la reforma del sistema, atorgant-li solidesa intel·lectual. S'enfortia la idea que la llengua pròpia de les Balears no era el català estàndard sinó les seves formes dialectals. Per a més bé entendre el context s'ha dir que no tot el franquisme era anticatalanista: hi havia franquistes catalanistes, existien premis literaris en català amb assistència oficial al lliurament en el Círculo Mallorquín, s'hi editava... Un altre exemple: el 1975, abans de morir el dictador, el regidor de Cultura de l'Ajuntament de Palma, Miquel Duran, subvencionava cursos de català, estàndard, mentre que el Govern nacional decretava l'ensenyament de «las lenguas regionales» que la intel·lectualitat catalanista rebutjava alhora que algun intel·lectual que escrivia en català, Llorenç Villalonga, li donava suport. És a dir, que ni tot el català era sinònim d'antifranquisme ni tot el franquisme d'anticatalanisme. Va ser en aquells moments en què tant des de sectors dins del règim com d'altres extra murs se va forjant la convergència cap una mena de tercera via: ni catalanisme ni anti catalanisme salvatge, sinó «gonellisme» suavitzat: no negar la unitat lingüística però apostar per les modalitats en contra de l'estàndard.
Aquesta via no l'assumí durant la transició (1975-1978) cap partit. Uns (PSOE, PSI-PSM, PCE i demés esquerra) estaven per l'oficialitat del català. D'altres (UCD) l'acceptaven perquè els seus dirigents (Duran, entre d'altres) s'hi mostraven sensibles. I un (AP) simplement la refusava. Socialment, les organitzacions gonellistes, i a Eivissa el «búnquer cartaginès», no quallaren i, en canvi, sí l'OCB i d'altres que saberen influir la cúpula dels partits d'esquerra i de la UCD. Les eleccions (1977 i 1979) deixaven AP coixa. Protagonitzaren el procés autonòmic centristes i socialistes entre 1978 i 1982. Aquest any UCD s'enfonsa i AP se'n du gairebé tot el seu vot. El PSOE se troba que ha de negociar l'aprovació de l'Estatut amb els conservadors els quals se senten, i llavors serien, un partit de govern. Matisen aleshores el seu rebuig a la oficialitat del català. Assumeixen en aquell precís moment (desembre 1982-febrer 1983) el «gonellisme» suau. Volen la desaparició de la famosa coma de l'article 3 de l'Estatut («La llengua catalana, pròpia...») perquè sense ella el caràcter oficial el tendrien les modalitats. També troben insuficient la proporcionalitat corregida a la qual obliga l'Estatut en la representació de diputats de cada illa al Parlament. No hi ha acord: AP s'absté en la votació de l'Estatut, anunciant, a més, un recurs d'inconstitucionalitat que mai no se concretà perquè se feren amb el Govern (1983). Gabriel Cañellas, enlloc d'impulsar el «gonellisme» suau, com pareixia que faria, tria no fer res, en part perquè estava aliat amb UM (ex-UCD). A les eleccions de 2003 Matas obté la majoria absoluta amb un programa que havia recuperat el «gonellisme» suau com a part de la ideologia general. El que passa és que no s'esperava governar. Aleshores, per sortir de l'embolic, el que fa és recuperar el vetust IEB, donar entitat política nítida a les modalitats, satisfent així el seu sector «gonellista», i en paral·lel s'atreu intel·lectuals «estandardistes» que li compensen imatge i li estalvien crítiques de part del catalanisme. El cercle començat fa 33 anys se tanca.
