Pilar López i l'Escola de Dansa

La ballarina Pilar López ha estat a Palma per a inaugurar una escola de dansa espanyola, adscrita a l'Escola de Dansa Clàssica del Conservatori. I ha ballat. Poca cosa, uns cinc minuts. M'hauria agradat veure-la. Pilar López és un monument d'artista i una de les darreres persones vives que ens queden de les relacionades amb l'anomenada «Generación del 27». Dels anys trenta ençà han passat moltes coses i, actualment, quasi ningú no relaciona Pilar López amb La Argentinita, la seva germana major. El nom de La Argentinita era Encarnación (Encarnación López Júlvez), i va adquirir fama com a ballarina i coreògrafa. De la mateixa manera que Margarida Xirgu, La Argentinita va ésser un mite per aquell món artístic i literari que bullia de vida i que va saber elevar el tòpic a categoria d'art. Amb García Lorca, La Argentinita compartia l'amor pel romancer andalús. Col·laboraren en diversos espectacles i s'estimaven com a germans. Va ésser Lorca qui va presentar La Argentinita a Ignacio Sánchez Mejías, un torero retirat que arrossegava la llegenda d'ésser cunyat dels dos Gallo, Rafael i Joselito, i d'haver compartit cartell amb aquest darrer a Talavera la tarda que el bou «Bailaor» el va matar. Aleshores, Sánchez Mejías era un home conegut en els ambients literaris. Havia estat l'impulsor de l'homenatge dels poetes castellans a Góngora (Sevilla, 1927) que dóna nom a tota una generació d'artistes, i havia escrit teatre de temàtica no taurina, més aviat innovadora, amb influències de Freud. Tanmateix, compartia amb Encarnación López i Federico García Lorca la seva passió pel folklore. I amb ella, més coses, molt més. Un dels grans èxits de La Argentinita va ésser l'espectacle «Las calles de Cádiz», amb música de Falla i text de Jiménez Chávarri. El periodista Andrés Amorós, en una esplèndida biografia del torero publicada a Alianza Editorial, ens revela un secret: Jiménez Chávarri era Sánchez Mejías. En aquest espectacle ja va ballar una joveníssima Pilar López, que va merèixer els elogis unànimes de la crítica. Va ésser l'any 1933. L'any següent, Ignacio moriria a causa d'una ferida que li va inferir el bou Granadino, a la plaça d'Aranjuez. Li dedicaren poemes Gerardo Diego, Alberti, Hernández, Lorca i d'altres. No s'han pogut esbrinar els mòbils de la seva reaparició. Hi ha amics i biògrafs que addueixen motius personals. Volia evitar que un dels seus fills fos torero i sabia que, estant ell en actiu, no intentaria l'aventura. També s'ha comentat que sentia nostàlgia del perill. Qui sap! Pepe Dominguín -vegeu «Rojo y Oro», Alianza Editorial- atribueix la reaparició del torero a problemes econòmics. Sánchez Mejías va actuar, aquella tarda de l'11 d'agost a Aranjuez, en substitució de Domingo Ortega, lesionat en un accident de carretera. Va ésser ell, Ignacio, qui va demanar ocupar el seu lloc en el cartell. Conta Pepe Dominguín, que el seu pare, que era l'empresari de la plaça, no el volia complaure perquè considerava que, tant per l'edat com per l'excés de pes, no estava en condicions físiques d'enfrontar-se a un bou. Però Sánchez Mejías li va confessar que necessitava diners. Sembla que, de cara a la tardor, s'havia compromès a finançar un espectacle de música popular que havia de recórrer Amèrica, i en el qual participaven Lorca i La Argentinita. Si és així, el projecte se'n va anar en orris. Va morir l'agost. I l'hivern següent, La Argentinita aconseguiria a Buenos Aires un dels èxits més importants de la seva carrera. Ja no tornaria a Espanya. No sols no l'esperaria Sánchez Mejías, sinó que havia esclatat la guerra i Lorca seria assassinat a Viznar. Ella, Encarnación López, moriria l'any 1945, a Nova York. Pilar López és un record viu d'aquell temps i d'aquella passió creadora. Nascuda a Donostia -on va debutar amb un èxit remarcable ballant folklore gallec-, va continuar fidel als esquemes artístics de la seva germana i en va suprimir un excessiu barroquisme. Pilar López ha lligat per sempre el seu nom als de Falla, Granados i Albéniz, i s'ha convertit en un símbol de la dansa espanyola més exigent. Res a dir, per tant, a la seva presència en el Conservatori Professional de Música i Dansa de Palma. Tanmateix, el reconeixement de la seva altura artística no evita que ens demanem quina necessitat té el conservatori d'impartir classes de ball espanyol, quan encara no disposa d'una escola d'art dramàtic. D'escoles de dansa espanyola n'hi ha moltíssimes. D'escoles de teatre n'hi ha a totes les comunitats de l'Estat, descomptant la nostra. Si tengués una mica, únicament una mica de fe, en la gestió de Francesc Fiol, li demanaria que reconsideràs aquest pas que acaba de donar. Però no: no val la pena. Molt possiblement, Fiol i el govern conservador han decidit que posant classes de flamenc, i no de teatre, espanyolitzarien una mica més la inversió pública en matèria de cultura. No tenen remei. Són com són, i no són d'allò més condret. En tot cas, Pilar López no en té la culpa.