Damià Quetglas21/06/04 0:00
TW
0

Ha resultat especialment entretinguda la setmana passada plena de declaracions, valoracions, càlculs i pronòstics. Els esdeveniments -la realitat-, com sempre, han estat cruels. Molts ja veien el paisatge d'un estiu planer que tornàs la política al seu lloc de cara al retorn tardoral. Però aquestes eleccions tan llunyanes i de tan poca implicació han fet eclosionar mals amagats. Semblava, en primer terme, que la major conseqüència podria ser un debat sobre l'abstenció i el rebuig de la gent cap a la classe política. Ja han tret a rotlle l'assaig sobre la lucidesa de Saramago i les messions del vot en blanc, per parlar de l'abstenció, que és una altra cosa. Bàsicament s'ha passat d'un rècord de participació de les eleccions de maig a un rècord d'abstenció a les de juny. Entre altres factors -s'ha parlat aquí d'esgotament electoral-, l'abstenció és l'estat natural de l'electorat. Per això, es fan campanyes electorals, per motivar. I la veritat és que l'oferta política ha estat un matx de suplents, de gent que es vol retirar i d'aprofitats per no perdre la mamella. Aquesta ha estat l'oferta dels partits per triar no els més adequats per construir quelcom de nou i diferent, sinó per anar a regatejar en el més «brut» estil de la puteria política.

I bé? Vistes les declaracions del «cervell» del nacionalisme a El Universa on renega una vegada més del que féu el govern del Pacte, del qual era conseller, potser Matas renovi el Govern abans d'hora. Però què pot fer l'elector, si no és abstenir-se i riure. Definitivament, el món està condemnat.

Hi ha dues classes de votants. Els que sempre voten i voten els mateixos, talment el beato de missa o l'aficionat al partit setmanal. Hi ha uns altres votants, que com molts catòlics que només van a funerals o a celebracions especials o aficionats que segueixen el seu equip d'enfora, que només vota quan creu que és necessari. És evident que tots els polítics han suspès perquè no han entusiasmat els seus electors. I, quan facin càlculs que no juguin amb les xifres, com si la gent fos beneita (la democràcia es basa sobretot en el principi d'una persona, un vot) i la campanya hagués de ser una classe magistral. La pedagogia és per a les escoles, com la moralitat és cosa d'esglésies.

I amb les esglésies hem topat! Massa sovint els partits polítics i els grups socials esdevenen aparells jeràrquics, trones pontificadores o sectes purificadores. Si dilluns tothom es congratulava de la fira electoral, han sorprès les conseqüències. Sobretot mirant cap a la dreta: eleccions perdudes, un altre alt càrrec dimitit sense gaire explicacions, i massa consellers sense doblers -i un home sense doblers onsevulla fa nosa-, els comunistes que es tornen a pastar d'immediat -hi haurà comunistes mentre hi hagi injustícies-, l'oficialista Armengo amb tots els delegats per a Madrid -malgrat Picornel i tot feien prospeccions al lloc equivocat-... i el PSM carregat de deutes i amb les sabates desfetes. Ep! Fins aquí es podia arribar! El PSM ha estat a la transició un poc com el potet de les essències. En termes gramscians gaudia d'una hegemonia ideològica sobre la societat, que no dóna l'exercici del poder. Fins i tot, ha estat nodrissa de molts de polítics illencs, per a tots els altres partits. El batle de Sencelles actual, per exemple, tot i ser del PP fou fundador del PSM al poble. La llista d'ex-PSM's en altres partits seria molt més llarga que els guanyadors de la loteria, que ara es publicita amb la voluntat de ser «ex» de moltes coses. I quasi tant com la d'alumnes del Seminari -que, com un convent, podrien ser bones metàfores del partit- en la vida cultural. Encara que haver estat del PSM no imprimeix caràcter com haver estat sacerdot. Així doncs, la moguda de l'estiu, en la qual pot participar el Govern i tot, pot ser: Salvem el PSM! Caldrà fer-ne ferratines per enganxar a les faroles.