L'eurodiputat se'n va a Brussel·les

Poca broma, tanmateix, perquè als àmbits internacionals i, per tant, també europeus (però no només a Europa, sinó només part a Europa) es prenen les grans decisions que afecten la nostra vida diària. I tanmateix, que els preus de les polítiques agràries, o mediambientals, etc. es decidesquin enfora dels parlaments democràticament elegits (i es suposa que representatius), no fa cap excepció amb el Parlament europeu. Una eurocambra on pul·lularan a partir d'ara 732 diputats, que ni tan sols es podran reconèixer en topar-se pels inacabales passadissos. Per a què serveix tot açò? No sé si els milions de ciutadans que han practicat l'abstencionisme s'ho han arribat a demanar; però segur que han intuït la inanitat d'aquesta macroassemblea. Vaja: que a Europa qui talla el bacallà són els Estats (amb majúscula) i no els pobles (amb minúscula), ni manco encara els ciutadans que hem estat cridats a les urnes.

Hi ha una idea d'Europa que està fracassant. I no em sap gens de greu que fracassi. És la idea que considera les institucions comunes com una plataforma on cada Estat (ara n'hi ha 25, però no tots hi tenen el mateix pes, és clar) hi va per defensar estrictament els seus interessos. Així ho reivindicava una vegada i una altra el cap de llista del Partit més Nacionalista espanyol, Sr. Mayor Oreja. Doncs, miri: aquesta Europa que despús-ahir va votar un Parlament que no dirà res en l'aprovació de la Constitució europea -perquè no hi pot dir res; perquè les coses importants es decideixen al Consell de Ministres- és la que els europeus hauríem de començar a qüestionar. Com despús-ahir ha succeït a les urnes. Una Constitució que, malgrat que diuen que serà traduïda al català, no em permetrà expressar-me en la meua llengua, consagra un sistema que em resulta hostil, i no m'agrada. No som tan masoquista perquè m'hagin d'agradar aquells que t'exclouen i no et volen tal com ets.

Per tot això, entenc amb recança infinita els senyals de victòria dels líders del PSOE i del PP, els partits que tant a Espanya com als Països Catalans han obtingut els percentatges més alts dins la misèria. El jacobí Borrell, el nacionalista Mayor (et alia!) es passaran els propers anys viatjant d'ací d'allà, ossos d'hotel, abandonats, sense protagonisme, sense altaveus als diaris. Però, per ser un cementeri d'elefants, tot plegat és massa car, que no ho troben?

I pel que fa als no guanyadors, o sigui, totes les altres candidatures, especialment les de l'espai que aquí més m'interessa (PSM 3'6%; ERC 2'9, i EUIB 2'3%, Verds... : tant me'n fum qui hi guaita més dins aquesta franja de misèria, on ningú no sura i tothom s'enfonsa!), necessit creure que els caps pensants de cada formació, si és que n'hi ha, ja estan girant pàgina per encetar noves estratègies.

Amb tot i amb açò, el meu diputat se n'anirà a Brussel·les. Perquè, no creguéssiu, jo sí que vaig anar a votar. No em fotran, no, els euroescèptics. Jo vaig votar pels qui no volen impulsar més destrucció del medi ambient, pels qui estan a favor de l'Europa de les realitats i contra les dictadures dels Estats, com Espanya o França. Vaig votar contra l'Europa que tenim ara per ara i que ens volen encaixar mitjançant una Constitució que, tal com és, no vull ni traduïda... Un vot minoritari, sí. Però no és d'ara que el futur s'inscriu en els projectes transformadors, encara que, en començar, no trobin el suport que es mereixen. No el troben perquè el sistema els ho impedeix i intenta ofegar el futur. Com fan sempre els reaccionaris enfront de les revolucions necessàries. Un vot antisistema? Tal vegada sí. (Per quina fixació antidemocràtica a l'Estat espanyol una llei injusta impedia votar Herritareen Zerrenda i no així a la zona bascofrancesa?) Però és que el sistema en què ens han instal·lat fa aigua pels embornals de les injustícies inacabables i, al cap i a la fi, és una porqueria. Que els cracs de la política poderosa se la berenin, i que profit els faci!