La tele política

Jamdiràs si no hauríem acabat de discutir abans duent un candidat a una cadena i l'altre a l'altra. Els més interessats a seguir el cara-a-cara haurien pogut dur la tele de l'habitació o de la cuina a la sala i col·locar-les una al costat de l'altra. La resta, avesada ja als canvis bruscos via zapping, haurien pogut triar veure un dels candidats en plano-escolta o l'altre esbombant la importància d'unes eleccions que «no han dut ambient». Un arriba a sospitar que si no ho han fet és precisament per concentrar la naftalina en una sola cadena, mirau si n'és d'important per ells la política europea, ruta dels elefants. Això de l'ambient electoral és com l'ambient de festa major o la temporada turística o les festes nadalenques: a cada convocatòria te sembla tot una mica més desangelat que la passada. Coses de l'edat, probablement. Així que per «ambientar» a qualcú se li ocorre fer un debat a dos, que és una cosa que no s'ha fet mai, i que a més «es nota al carrer» que «la gent ho necessita», com el retorn de l'«un, dos, tres» o un aparell per trencar el plàstic dels cedés nous o un encenedor de cuina en una cuina que funciona amb vitroceràmica, a mi que m'agraden els mistos. La correcció política ens duria a enaltir la «festa de la democràcia de diumenge» -jas més cometes- o a fer una crida per votar «abans d'anar a la platja» o «a navegar amb el veler», segons el partit que apel·li al sufragi. La realitat és que anirem a votar sense gaires ganes, just perquè ni se'ls ocorri treure'ns el dret i per reclamar que se les prenguin una miqueta més en sèrio. O que ens prenguin una miqueta més en sèrio, que pel cas és més aviat el mateix.