Aquests dies inicials de juny, que són, enguany, els primers d'una veritable clemència de primavera, ens ha complit 90 anys d'edat. Els ha fet ple de vida, enfeinat sense vesses de cap casta, irradiant a betzef un explícit aire solar, satisfet, jove -un esperit, en definitiva, primaveral perfecte. Sembla que la seva biografia, si l'haguéssim de judicar per com es comporta en la vida quotidiana, al laboratori, a la consulta clínica, només hauria travessat el primer meridià vital, amb tot el temps per endavant encara. Però ell ja és, benentès, un científic nonagenari. Es diu aviat! Ha viscut llargament i fructífera. Encara ara, tanmateix, ens dóna exemple nítid, d'una potència jovenívola envejable, de fe en la utilitat de l'existència humana, sense cap sentiment tràgic pel fet mateix de viure. O de veure's tributari bíblic de cap càstig diví per l'atzar involuntari d'haver nascut.
Cal que siguem útils -positius- a la societat fins al darrer alè. Que ens captinguem amb maneres modèliques i que la professió de fe en tot allò que determina el nostre trànsit terrestre no envelleixi mai. Encara que la biologia ens minvi, que torni flàccida i atacada per les xacres morboses, l'arcà de la felicitat, potser, és contribuir que l'esperit faci el camí invers: no pas que decaigui i es lliuri a l'ancianitat cel·lular, sinó que rejoveneixi, tenint cura, només, d'un esguard: romandre vigilants de no bastir un esperit que, per via de rejovenir-lo insensatament, el fem caure en estats puerils, immadurs o dements. No, no és aquest el meu consell ara, ben al contrari. Em fa l'efecte que un dels secrets palesos -mirau quina paradoxa: un secret palès- de l'existència humana, rau que sapiguem acompanyar la decrepitud lenta, irreversible, de la nostra matèria física amb la jovenesa de l'ànima humana. Vull dir, que la fórmula de la vitalitat ideal de l'home és mirar de morir vell, com més vell millor, però alimentant les facultats de voluntat i esperit d'un jove, o sigui un pèl agosarat.
Així és, talment, com veig el cas biogràfic del doctor Ignasi Ponsetí Vives, que, com us avançava, ha complit 90 anys, posseïdor d'una jovenesa vital pletòrica pels quatre costats. I açò no obstant, resulta que la seva peripècia de vida és de les que estan marcades per la guerra civil i l'exili. No ho va tenir gens fàcil, ni regalat. Assolí la llicenciatura en Medicina el 17 de juliol del 36, a l'Autònoma de Barcelona. Havia nascut als meus rocs menorquins el 3 de juny de 1914. La branca paterna provenia de Mallorca: si no vaig errat, per devers Pollença. I la materna, de Ciutadella, on veié la llum primera. El postgrau, en hores tràgiques, foren els hospitals sagnants de campanya: atendre ferits, mutilats, esgarrats i tota mena de sofriments corporals per armes de foc. A bord d'una ambulància, amb soldats invàlids i segmentats, travessà els Pirineus. Esfereït, deambulà després per França, i com milers i milers de refugiats, salpà cap a Mèxic espaordit per l'expansió assassina de la gangrena nazi. A la capital asteca conegué el cirurgià ortopèdic Juan Faril, el qual, ben aviat, el projectà sobre els Estats Units, la Meca científica i universitària. Ponsetí, aleshores, anà a raure a la Universitat de Iowa. La tasca mèdica i d'investigació que, a partir d'aquell moment, arribaria a desplegar acabaria per convertir-lo en una autoritat mundial en el camp de l'ortopèdia; específicament, de la infantil. En els anys immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial treballà amb fillets afectats de poliomielitis i tuberculosi osteoarticular. «Durant les grans epidèmies de poliomielitis a finals dels anys 40 i començaments dels 50 -recorda- ens arribaven a la tardor els aterrits pares amb llurs fills, víctimes de paràlisi. Venien a centenars». Amb el pas dels anys, l'orientació clínica l'ha conduït a treballar en tres aspectes bàsics: la luxació congènita de maluc; l'escoliosi i les alteracions dels mucopolissacàrids; i, en tercer lloc, el tractament dels peus equinovars, açò és, sancallosos. Avui dia, la teràpia per a un peu sancallós sense necessitat quirúrgica s'anomena, arreu del món, el Mètode Ponsetí. Com a investigador l'avalen 122 estudis publicats, conferències i cursos universitaris pel món; ésser membre honorari d'associacions ortopèdiques americanes, doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona, i haver rebut premis internacionals, etcètera. Encara ara roman actiu. És professor emèrit de la Universitat de Iowa -i professor exercint! Dijous, l'Associació Americana d'Ortopèdia, en el curs del 116è congrés anual, li ha retut un homenatge sonat. Amb aires molt americans li han cantat, és clar, el «happy birthday to you», mentre al doctor Ponsetí, feliç, se l'ha vist somriure com un nen de noranta anys plens de jovenesa interior.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.