Ca magre ple de puces

Seria una hipocresia que jo ara donàs valor a les Banderes Blaves que sempre he menystengut i de les quals, com a banyista, he fuit tan aviat com he pogut. Pensava i pens que són la demostració de la decadència de l'escala de valors que ens envaeix on una dutxa enmig de l'arena, amb la seva descontrolada despesa d'aigua, puntua més que la transparència de les aigües o que la solitud que, com a valor, s'afegeix al paisatge poc freqüentat per l'home. Però resulta que jo mai he guanyat un referèndum ni els responsables turístics d'aquí s'han gastat un euro a seduir-me com a potencial client. És més, pel tracte que he rebut a molts dels llocs que ara s'anomenen oferta complementària -on diuen desconèixer la meva llengua quan vull menjar, fan com si no m'han vist quan passeig pels seus mostradors o m'ofereixen productes tan cars com dolents quan m'atrevesc a beure-, diria que no els interés gens ni mica com a client. Tot això, més la parafernàlia que batles i consellers munten per fer-se la foto a l'hora d'alçar la comercial bandera, em du a pensar que al nostre visitant mitjà, el que tria la nostra oferta d'entre moltes d'altres, li pot influir negativament que el preuat guardó desaparegui del nostre medaller. Però tot, des que la política es fa per tenir contents a la majoria i feliços a uns pocs, és susceptible d'empitjorar.

Molt pitjor que perdre guardons comercials -que potser se'ls atorga més importància des de qui el rep que no des de qui teòricament l'hauria de valorar- és aparèixer en llistats oficials d'aigües no aptes per al bany fets per qui té l'autoritat de fer-los i el manament popular de vigilar la nostra salut: la Comissió Europea. No és una broma i, sobretot, després de saber que Mallorca és un producte que apareix en el mercat com una sola marca, malgrat tenir molts vessants i variables, i aigües no aptes per al bany, en els països industrials d'on vénen la majoria dels nostres visitants, significa una contaminació que fa oi i crea rebuig. De sortir en els diaris per ser un destí on s'escura el client en nom de la conservació i millora del medi ambient a fer-ho per tenir indrets que, per experiència pròpia, qualcú pot interpretar molt més negativament del que en realitat són, hi va una gran passa. Pel que sigui (que ara no és el moment de repetir-ho), aquesta passa s'ha donada en el traspàs d'un govern d'esquerres a un de neoconservador que, a més, s'ha preocupat de fer coneixedor el canvi en els mercats emissors amb la mateixa fruïció que emputaren l'ambient en el cas de l'ecotaxa. Tot un encert de promoció només superable en l'hipotètic i indesitjable cas que el flamant i flamejant (crema euros a una velocitat endimoniada) equip ciclista patís una aparició en premsa a la secció de succeïts, tal com els darrers anys han patit d'altres formacions per l'estil.