La història d'Es Baluard

El Museu d'Art Modern i Contemporani de Palma -Es Baluard-, a més de mostrar en un espai públic la millor col·lecció que es pot veure a les Balears de l'art del XX, ha propiciat la recuperació ciutadana d'un lloc que fins fa poc era un trist anacronisme de la ciutat, exemple il·lustre de la deixadesa. En un i altre objectius l'empresa no ha estat fàcil ni estèril, ans al contrari. Quant al que significa l'accessibilitat a l'espai, els ciutadans apreciaren des del primer moment la seva vàlua patrimonial i paisatgística, de manera que aquest lloc ha esdevengut punt d'encontre, àgora, passeig, solàrium -i balcó damunt la mar palmesana, aquest parking de iots, aquesta cosa que ja no és mar ni una mar. Es Baluard, però, és el gran luxe de la ciutat, comparable al devaluat mirador de la Seu, tan necessitat d'una remodelació senzilla i eficaç. Té una lògica inapel·lable que es facin esforços perquè Es Baluard sigui ben conegut per la ciutadania. Aquests dies, en aquest espai trobat durant les obres, el sumptuós aljub, s'hi mostra una exposició que és com un llibre obert sobre la història que s'ha desenvolupat a l'entorn del Baluard i les murades. Seria convenient que els materials es reorganitzassin periòdicament per oferir als visitants els coneixements que contenen, expressats amb un to divulgatiu que no disminueix, ans al contrari, el seu rigor científic. Margalida Tur i Pere Fullana han materialitzat una idea excel·lent, plasmant-la en imatges ben seleccionades i textos acurats. No hi ha res sobrer ni hi manca res d'essencial. Tant de bo els grans monuments històrics del país programassin adesiara aquest tipus d'exposicions, didàctiques i vistoses, que duen la història als llocs de la història. Sens dubte, aquesta exposició conté els elements imprescindibles per a l'elaboració d'un llibre que permetria multiplicar les fruits d'un esforç notable. Assemblant-s'hi molt, no és, però, d'aquestes exposicions que millorarien si s'haguessin pensades directament com a llibre (cosa que passa sovint), ja que l'espai en forma part indissociable i adquireix un protagonisme que altrament desapareixeria. L'aljub ho ennobleix tot, ho sacralitza tot, perquè conserva encara el silenci de l'aigua de la vida. I té -com tot el museu, d'altra banda- un avantatge, i és que, donades les seves dimensions, no permet que ningú hi sigui atacat per la síndrome Stendhal. Res, que tot plegat està en marxa, en bona marxa. Es tractava d'això, al capdavall, no d'omplir la mar de carros.