Habitatges demagògics socialistes

La qüestió és considerada com una de les màximes preocupacions de la majoria dels ciutadans (així ho diuen a les enquestes quan se'ls demana quins problemes tenen, sense resposta induïda) rere l'atur i el terrorisme. Cosa que dóna clara idea de la importància política de la qüestió. Hàbil, el PSOE ho detectà i ho sabé canalitzar políticament. Amb enormes dosis de demagògia, però essent efectiu, criticava bàsicament el govern del PP per: a) no fer habitatges socials, b) fer una política que incitava a l'especulació en el mercat immobiliari que afectava els preus fent-los créixer amb la conseqüència d'excitar encara més la inversió de capitals («economía del ladrillo» la definien despectivament) pel mateix fi, i c) que tot això conduïa a la famosa bimbolla immobiliària que hipotecava greument l'economia espanyola. La recepta: fer els 180.000 habitatges socials, treure al mercat molt de terreny edificable i desinflar la bimbolla perquè quan explotàs, la qual cosa se donava per segura, tengués els manco efectes negatius possibles.

Va ser prendre possessió del govern que les coses canviaren ràpidament. La setmana passada, davant la publicació de l'enèsim informe sobre la segura explosió de la bimbolla (que, tot s'ha de dir, mai no s'explica com se fan aquestes suposicions ni a partir de quines variables s'arriba a tal conclusió) els que ara ocupen el Ministeri d'Economia i que abans tant la veien i la criticaven (sobretot el secretari d'Estat M.A. Fernández Ordóñez) ja ni la veuen, a la bimbolla, ni entenen tampoc que l'«economia del ladrillo» sigui motiu de tanta preocupació. Per altra banda, els 180.000 habitatges anuals han sofert una mutació, a l'estil del procés d'adaptació de la famosa rebaixa de l'IVA als productes culturals (de promesa electoral a anunci per acabar en desig irrealitzable), que, segons la ministra, les ha duit a ser, en realitat, 180.000 «actuacions» les quals, en el moment en què dijous presentà el seu tan esperat i encara inexistent pla de xoc per a l'habitatge, se convertiren en tantes altres «solucions habitacionals» que encara estan dins el misteri més absolut perquè, basta llegir les notes de premsa de divendres, ningú va entendre el mateix sobre el que deia la ministra. Del resum comparatiu del publicat se pot, com a màxim, aventurar que vol fer 180.000 «solucions habitacionals» a base subvencionar parcialment l'adquisició de 90.000 habitatges socials i el lloguer d'altres tants cada any; i que vol equiparar el tractament fiscal de la compra i el lloguer. Com ho farà? No hi ha resposta. Com tampoc no va dir ni una paraula sobre com espera aturar l'escalada de preus de l'habitatge lliure, que és, aquest, el problema que afecta molts milions d'espanyols que estan fora de l'accés del protegit: o ja no és problema, això, ara que governen?... Al marge de valoracions morals sobre el particular, el PSOE ha assumit un risc polític que no estava en condicions d'assumir. La demagògia des de l'oposició és fàcil. El que passa és que quan se governa, se torna en contra. Com de veres els espanyols que viuen a les zones més afectades per la manca d'habitatges i pels preus més alts (entre ells, els balears) tenguin en aquest problema una de les seves màximes preocupacions i en facin raó del seu vot, el PSOE se pot preocupar. No és estrany que la ministra faci tants de malabarismea semàntics. Però això no crea habitatges ni fa abaixar preus i, en canvi, retrata, i només duen dos mesos, la frivolitat i la demagògia.