Los de cuvier

L'escriptor ciutadà Valentí Puig amb un sistema semblant linvestigador francès, vol saber «cap a on va la cultura catalana», és a dir, segons ell a on va el cadàver de la literatura catalana? El fill de Mary Shelley rera els vidres d'un hotel ben situat, glopeja un blanc de blancs observant la tormenta global com un mal ultralocal i descoratjador del qual tots els déus d'aquest registre fòssil, que és la llengua catalana actual, tenen major o menor responsabilitat. L'autor de Los de Cuvier s'autodefineix com a outsider d'honor. D'outsiders que creixen a l'ombra del sistema cada cop n'hi ha més. Ells són l'hòstia i els altres una merda. Recordant el que escrigué Cuvier: «el que resulta més sorprenent és que la vida no ha existit sempre al planeta, i que resulti fàcil per a l'observador reconèixer el moment precís en què la vida deixà les seves petjades per primer cop» ens adonam que Valentí Puig decreta la mort de la literatura catalana oblidant-se d'un detall molt important: en el moment que començà la distribució del seu llibre, paral·lela s'iniciava la descomposició del cadàver polític d'Aznar.

Suposant que l'obra ha sigut concebuda sens màcula a imatge i semblança d'un règim en aquests moments ensorrat, es pot afirmar que moltes de les interessants reflexions del mateix Sr. Puig són perfectament vigents en la literatura castellana actual i en el món editorial i creatiu europeu, gairebé sense excepcions. Sovint parla entre cometes Josep Pla i sense cometes, també. «És la mesura justa-romana, empordanesa, europea tant per descreure del proïsme com per creure en la vida tal com és i no com voldríem que fos». De tots els que juguen amb les influències planianes, és qui n'ha tret més profit, però també qui més n'abusa de l'estètica.

Aquesta fressa a l'hora de remoure els ossos del Catalanisme des d'una perspectiva simplista de les coses, utilitzant moltíssim les paraules del gran escriptor de Palafrugell amb la imperdonable omissió de la part més autèntica i coherent amb el seu país, que sembla que ni el nét de Manuel Aznar ni molts dels seus admiradors més dretans vulguin rellegir. Avui són ben presents en el text del recentíssim volum número 172 de l'Àncora de Destino Josep Pla-Josep Ma Cruzet. Amb les pedres disperses. Cartes 1946-1962 epistolari amb el qual fou el seu primer editor a cura de Maria Josepa Gallofré Virgili que acaba d'aparèixer i amplia el que ja es feia evident en la lectura de la seva obra completa.

Sorprèn que l'autor de L'home de l'abric no sigui conscient que «el pollastre i la llagosta» existia, el feien i el fan; abans i després de Pla i amb força dignitat en qualsevol hotel o restaurant de l'Empordà.

Com a escriptor novell no afecten massa les fantasmades dels grans sobretot quan no ets ningú. Ara bé, com a llibreter la indignació és total quan algú nega l'existència d'una literatura Catalana i ens pengen un «problema» global o com a mínim generalitzat arreu del continent com un fals drama endèmic.

Que existeix una literatura Catalana digníssima és tan real com que tinc la sort de menjar cada dia. I ho faig gràcies a Alfred Bosch, Baltasar Porcel, B. Mesquida, Carme Riera, Isable Clara Simó, Ma de la Pau Janer, Antoni Serra, Sánchez Piñol, V. Villatoro, Baulenas, Santandreu, etc... i perdonin tots els altres que també omplen de novetats els nostres mostradors. No menj, ni visc de Pérez-Revertes i altres herbes. Costa creure-ho però és així. Per a segons que, ja hi ha els grans magatzems. L'opinió que un servidor tingui daquests autors nostres i les seves obres és personal i al marge de l'objectiva situació de normalitat que viu la nostra literatura, sobretot quan ens referim al potencial creador i de feina d'aquests escriptors.

Quan es vol filar tan prim val més començar per un mateix. Si així fos, es veuria que els números no sempre surten. Hi ha poder i hi ha rendes i un visceral menyspreu per la feina dels altres, que de moment, pot distreure el fracàs propi. El master d'aquest Univers literari hauria de saber que el personal de L'Espai Sideral del Carrer del Carme de Barcelona posa més esment i és més eficient en la seva feina que molts dels responsables editorials de marques importants. S'imagina algú que les llibreries de Palafrugell rebessin un sol exemplar de les novetats de Josep Pla quan aquestes sortien? És molt trist que a la Ciutat on ha nascut l'autor de Los de Cuvier, sols es faci arribar un trist exemplar de la seva obra a cada llibreria. Però, per això estam els que creim en una literatura Catalana viva i tot d'una trucam i en comanam mitja dotzena més perquè el seu treball ens interessa. El llibre d'un dels exponents literaris del nostre petit país, hem de procurar que arribi a tot aquell que ho desitja llegir, compartint taulell de novetats amb aquells que ens omplen el calaix de debò.

Aquests que no es moven tant, consideram que són tan necessaris com els altres i això és el que basteix i consolida la nostra diferència. La banalització i utilització de la literatura per part dels titellaires culturals de torn és un veritable, però universal problema que no és exclusiu de casa nostra, ni representa cap novetat.

Del panorama actual català hi trobam algunes veritats que la castellana també coneix, nés la campiona o fins i tot la mestra aplicada. Puig és un Planià més de la llista, ja ho sabíem. Les recomanacions de la pàgina 74 de Los de Cuvier són les mateixes recomanacions que ha fet sempre lautor deEl Carrer estret. La idea deDiccionari Pla de Literatura que fou fenomenal i mil vegades celebrada per un servidor, ara no estaria gens malament que sampliàs amb un nou volum: Diccionari Pla de Política, alguns deixarien de manipular la imatge dun autor tan mal conegut.

Les teories de Cuvier, en part van suposar un atràs important per França en l'estudi de levolució. Cuvier soposava a Lamarck que desenvolupà un model per explicar el funcionament de l'evolució: «un individu pot adquirir certes característiques durant la seva vida i passar-les a les generacions següents» recordem l'exemple del Coll de la Jirafa que de tant estirar, els seus descendents surten amb un coll que si la seva «mare» no hagués volgut menjar fulles, no tindrien. Lamarck pensava que les espècies, no s'extinguien, simplement canviaven i desenvolupaven altres formes: mentre Cuvier opinava que no canviaven pas, sinó que les catàstrofes podien fer desaparèixer espècies senceres.

L'escriptor Valentí Puig per molt invocar Pla mai no serà empordanès. Pla en canvi sabia perfectament que molts anys després de la seva mort els seus lectors es multiplicarien. En el cas que el Sr. Puig no vagi errat, el seu paper en aquesta involució i posterior extinció seria tan contradictori com rellevant.