Allò que pensa Antonio

S'afirma que cada poble té els governants que es mereix. Potser. En tot cas hi ha excepcions, és evident. Els ciutadans de les Illes Balears en som una. No ens mereixem estar en mans de qui estam. I si Déu ha decidit castigar-nos per vés a saber quin pecat ocult (terrible ha d'ésser!), seria preferible que ens enviàs les set plagues bíbliques, abans d'obligar-nos a aguantar la gent que ens governa. Les plagues deixarien un territori arrasat, tanmateix recuperable. Els conservadors, en canvi, acabaran amb el país. En duen camí. Per si de cas no en teníem prou amb el fet d'haver de suportar els Matas, Fiol, Rodríguez, etcètera, des de Madrid ens encolomen un jove (34 anys) d'aspecte kennedià, amb la pretensió que el facem cosa grossa. El jove nom Antonio López-Istúriz, i és navarrès. Tot i això, sembla que té una certa relació amb Mallorca. La seva padrina materna va establir-se en El Terreno als voltants dels anys cinquanta. Així mateix, Antonio degué cursar el batxillerat a Palma. Amb aquests sòlids lligams amb una de les quatre illes, Antonio aterra a Son Sant Joan amb l'esperança que li donem una de les més preuades canongies de l'organigrama polític, com és ara l'acta de diputat en el parlament europeu. Els conservadors de Madrid són conscients que el fet d'imposar-nos aquest jove pot aixecar crítiques i suspicàcies, fins i tot entre uns votants tan dòcils com són els del Partit Popular. De manera que li han preparat un currículum d'aquells que li fan guanyar a qualsevol les oposicions a notari sense necessitat d'examinar-se. Antonio ha estat un universitari brillant, cosa que no dubt. I ha treballat per al Pepé a plena satisfacció dels seus superiors. L'alaben tant, que acaben extralimitant-se. I en lloc de fer-li un bé, li fan un mal. Diu, el seu currículum, que gaudeix d'una preparació política excel·lent, «sobretot -com reprodueix el meu company R. Gallego a DdB-, després d'assessorar l'expresident del govern espanyol, José María Aznar». Jo, aquest punt l'hauria passat per alt, perquè pot induir a pensar, als electors amb una mica d'esperit crític, que n'Antonio és en part responsable d'algunes de les decisions més polèmiques del senyor Aznar. Aleshores, el prestigi de n'Antonio se'n va en orri. Per a aquells que lliguen caps, la cosa és preocupant. Aquest jove, n'Antonio, o en Tono per als íntims, ha format part de la intel·ligència de la Moncloa, uns anys, precisament, en què era més fàcil trobar esclata-sangs en el fons de la mar que una idea -una sola idea constructiva- entre els conservadors que assumien la responsabilitat de prendre decisions. Antonio té a veure amb Perejil, l'Iraq, el petroli de Galícia, les subvencions a la Francisco Franco, la reforma de l'ensenyament, les opinions d'Ana Palacio, etcètera, etcètera. En conclusió: aquest al·lot és d'aquells que el dia dels Reis rep un escalèxtric i el desfà en quatre trossos abans d'haver-lo muntat. Vista la seva experiència, no cal esforçar-se gaire per imaginar els desgavells que pot cometre amb l'acta de diputat europeu a la butxaca. De moment, ha aterrat a Mallorca i ens ha regalat dues frases que donen la mesura de la seva nul·la sensibilitat. «M'opòs al neocolonialisme que impulsa Maragall vers Balears», ha dit, sense reparar que una afirmació com aquesta, a més a més d'ésser exponent d'un desconeixement històric notori, palesa un preocupant rerafons d'intolerància. Als milicians que venguéren amb Bayo i caigueren presoners dels colpistes, els pelaren, a Son Coletes, per això: per ésser representants d'un neocolonialisme català, aleshores impulsat per Companys. Afortunadament, Maragall és un home tranquil, i les paraules d'Antonio l'hauran importunat menys que una puça en el mostatxo. Però les ha dites, Antonio: són la seva carta de presentació davant nosaltres. Tanmateix, no acaba aquí la cosa. Si no volem tassa, tassa i mitja. Encara ens ha obsequiat amb una altra frase brillant, d'aquestes que retraten, a qui les pronuncia, amb més precisió que l'objectiu de Robert Capa. Ha declarat: «L'oficialitat de la llengua catalana a la Unió Europea és, en aquests moments, una batalla perduda». Dit, precisament en aquests moments, quan Zapatero fa gestions per aconseguir-la, aquesta oficialitat, la frase té una segona lectura. Antonio ens ve a dir, «mirau, genteta, no somieu truites que no ho aconseguireu mai...» Així, amb un to de menyspreu ben evident. Jo trob que n'Antonio, vistes quines són les seves targes de presentació, podia refer el camí i retornar-se'n a Madrid, on han après a valorar tan positivament la seva capacitat intel·lectual. Tanmateix, tenc la convicció que no se n'anirà. Ens l'haurem d'empassar amb patates. Sols ho pot evitar el sentit comú dels electors. De manera que gosaria demanar-los, gairebé suplicar-los, sobretot als conservadors que estimen aquesta terra, que s'ho pensin dues vegades abans de donar-li el vot. Parlem clar i català: de n'Antonio, la gent de les Balears no en podem esperar res de bo. Aleshores...? Cadascú que s'ho pensi i actuï d'acord amb els seus propis interessos. Però que tengui en compte, abans d'emetre el vot, el qualificatiu que s'han guanyat aquells que apedreguen les pròpies teulades.