Menjar per a cans

L'Albània d'Enver Hoxa va ser, com tothom sap, una dolorosa ruta de cap a l'aïllament de la resta del món, primer d'Occident, després de la URSS i finalment de la Xina comunista. Enver Hoxa va ser un heroi de la resistència contra els nazis, i capitanejà la lluita per l'alliberació del seu país, envaït alternativament per italians i alemanys. Crònica de la ciutat de pedra i Novembre d'una capita, d'Ismaïl Kadaré, reconstrueixen la guerra i l'alliberament, dels quals emergeix la figura del dictador, que anirà creixent en el decurs dels anys següents i fins a l'ocàs, sempre impel·lit des de dins per unes patologies que ja han estat matèria de molta especulació freudiana i que, en tot cas, el menaren a anul·lar el seu poble per exercir-hi un domini complet i d'ordre sobrenatural. L'estrepitosa transició vers una democràcia d'aquestes que arriben tard i malament donà lloc a episodis com el de la piràmide, que vengué a confirmar que el dramatisme de la ruïna és directament proporcional a la misèria de l'escenari en el qual s'acarnissa. Altres episodis, com el de l'assalt als depòsits d'armes per part de bandes irades, completaren un panorama que se'ns representava amb els vaixells estibats d'emigrants il·legals (legalitat versus justícia), en un èxode desesperat de cap a un sud italià immers en una profunda crisi econòmica. Servidor he llegit fa poc un informe sobre aquella situació, i s'hi recalca un fet que podria semblar innocu, però que, es diu, va ser determinant perquè tantes persones arriscassin la vida i l'escassa fortuna en embarcacions sense cap garantia. El boca-orella dels albanesos difonia, amb una celeritat incendiària, que a Itàlia (el món occidental) hi havia fortuna per a tothom. L'argument l'havia bastit algú a partir dels espots, difosos per les televisions italianes, de menjar per a cans: era raonable pensar que en un país que alimentava així els seus cans, tota persona devia tenir dret a una alimentació almenys equivalent. I la lectura no és tan desbaratada com ens pugui semblar a primera vista: hi ha cans molt més ben tractats que moltes persones..., d'aquí mateix. Els espots que inunden les pantalles de les televisions de tots els pobres del món no parlen mai de les persones que tenen menys drets que els cans. Albània va rebentar en bona part per una informació errònia i plausible. Ara, l'exèrcit nord-americà acaba d'arrodonir la paràbola d'un món ben assaciat: als ciutadans dels països més desgraciats, les soldats els tracten com a cans, per deixar ben clar que no tots els cans tenen els mateixos drets.