El futur és sempre incertesa i les evidències d'avui són, massa vegades, construccions fictícies de les pors o els anhels d'ahir. Per això el rigorós treball intel·lectual es fa amb trèmula carn de dubte alimentada d'insípid escepticisme. I per aquesta mateixa gasosa incertesa, la gent s'aferra a la més mínima solidesa del pas dels dies per caminar endavant com si hi hagués llum dins la fosca. I si la passa no ens porta a l'abisme sense fons del no-res, l'ensurt i la certesa alhora donen la joia necessària per celebrar-ho.
L'amic Paco té poc més de 25 anys. És picapedrer i culé rematat. No va anar a treballar el dilluns de celebració de la victòria sobre els galàctics. El dia del Mònaco abandonà en silenci el cafè a la primera part. Es ficà al llit i, al cap d'una estona, posà el transistor per pura curiositat. Ja hi havia empat. No podia aclucar els ulls, però va esperar deu minuts per tornar a connectar el transistor i saber que era l'eliminatòria la que estava empatada. Pegà bot del llit, es vestí i retornà al cafè, on va veure sentenciar l'equip blanc. I va fer renou, sense arribar mai a les mans. Després del correctiu del Depor aquest dissabte, reivindica els partits bons per al dissabte, a fi de tenir el diumenge per descansar de veres.
Ara que s'han celebrat els 25 anys d'ajuntaments democràtics pels actes que institucionalment s'han organitzat, sembla que no han existit mai aquells horabaixes de diumenge amb futbol en blanc i negre a la millor i única televisió que passava a continuació les cròniques d'un poble amb paternal batle franquista inclòs. Han estat actes en gris, fins i tot a les fotografies dels diaris. Com si no hi hagués joia pel dret d'elegir els representants que gestionen les coses comunes del cada dia. Com si no hi hagués més satisfacció que rebre una medalla per un deure complit.
Coindicint amb aquesta commemoració, en diversos pobles s'ha celebrat el 14 d'abril per reivindicar la memòria d'homes i dones -alguns d'ells, batles i regidors democràtics- que moriren en defensa de les llibertats d'una República que fou assaltada pels militars i que acabà en una orgia de sarcofàgia i de canibalisme. Potser, s'haurien d'haver conjugat les dues celebracions. Però encara suren tòpics sobre el caos d'aquella República i voluntats que volen igualar una part amb l'altra comptant els morts, seguint aquella tàctica conscient i sistemàtica d'amagar la història i d'assumir el passat com un fracàs col·lectiu.
Però d'aquestes celebracions em qued amb la insòlita imatge que publica el setmanari Sa Plaça d'una Maria Antònia Munar, compungida i plorosa a la missa o aTe Deum que se va fer dir a Costitx per celebrar aquests 25 anys de batlessa democràtica. No era un plor per la joventut deixada rere el servei públic. Era l'emoció que, després de 25 anys de certeses i triomfs, aquest darrer ha estat fatal, segons va dir, i la certesa més ferma a la qual s'ha pogut aferrar ha estat la família.
Pot ser que després de 25 anys d'ajuntaments democràtics haguem de redescobrir que a la política, com al futbol, a més d'idees i de negocis també hi aboquen els sentiments i els sentits i replantejar canvis més enllà dels texts i de les lleis, perquè les societats i la gent canvien. A poc a poc, però canvien. Tot canvia i més d'un se'n fa creus, que en aquest país tan ric com diuen que és, es donin situacions tan miserables. I encara ens esperen moltes més revelacions en l'amarg camí de no creure en res.
I bé? No oblidem que estem en període electoral fins al juny. Així que els canvis al govern hauran d'esperar fins a la tardor. A l'estiu hi ha turistes i el negoci reclama tota l'atenció.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.