Lluís Maicas

Quadern de viatge

Lluís Maicas27/04/04 0:00

Diumenge, 18. El trèvol és una planta herbàcia de fulles trifoliades a la qual els pagesos anomenaven herba meteorològica, car en acostar-se la tempesta les seves fulles s'empinen presagiant el mal temps i la pluja. En casos infreqüents, però no gens excepcionals, neixen trèvols de quatre fulles, sobre els quals diu una antiga tradició oral que qui els trobi posseirà no pas la fortuna, ans la felicitat en aquest món. Un lector no identificat, fa molts d'anys, no en trobà un, de trèvol de quatre fulles, sinó tres, però ignor si, malgrat la sort de la troballa, la màgia s'esdevingué i abastà la felicitat en aquesta vall o, contràriament, fou dissortat. El cas és que fullejant llibres vells en una parada dels encants, ha vengut a parar entre els meus dits, àvids per descobrir tresors de paper, el segon volum de Gil Blas de Santillana, d'A.R. Lesage, novel·lista i dramaturg bretó del segle divuit, l'obra del qual s'inspira en la tradició picaresca castellana, en una traducció de Carles Capdevila, escriptor, actor i periodista barceloní, d'edicions «La Publicitat», sense data de publicació, encara que tot fa pensar que fou a l'entorn dels anys trenta del segle vint, i amb un preu de venda de quatre pessetes. Tot encetant el capítol IX del llibre sisè, on un fals frare coneixedor de la quiromància i la metoposcòpia, o art d'endevinar el futur per les línies de la cara, prediu la felicitat a Gil Blas, tres trèvols de quatre fulles ressecs, però sencers malgrat la seva fragilitat, d'un verd antic i estantís, han emergit d'entre les dues pàgines. No tenia gaire interès a comprar el tom desparellat, però com que la tradició oral en cap cas no especifica on s'han de trobar els trèvols de quatre fulles, si tendres en els sembrats o secs entremig de les planes d'una novel·la, el m'he quedat per si de cas l'oracle s'acomplís per triplicat i jo en fos el segon beneficiari.

Dimarts, 20. Vivim temps infectes de desinfecció, temps en els qual cal abstergir les paraules, depurar les idees i esterilitzar les conviccions, sotmesos per la neurosi de la netedat, desequilibrats per l'obsessió de la higiene, corporal i ambiental. Els narius han extraviat el seu poder olfactiu i ja no destrien els tons de l'escala aromàtica. Olors i pudors es confonen en similar percepció i ningú ja no en distingeix la diferència. Gels i sabons, perfums i cremes, desodorants i ambientadors volen fer de la pell, del cos i de les cases que ocupen, no pas elements neutres, o nets, ans materials asèptics, exempts de les fragàncies naturals, de les substàncies secretades que ens identifiquen. Pel que fa al registre de pudors, en el meu cas és escàs i limitat, i allò que hom identifica com a pudent, àdhuc pestilent, si és de procedència orgànica, com és ara la flaire de putrefacció de les algues marines dins un bassal, per exemple, la trob, senzillament, natural.

Per raons d'atzar m'ha tocat compartir la frontera del seient aeri amb una senyora, la fesomia de la qual no delataré, que, durant setmanes, o potser mesos, entre capa i capa de suor havia aplicat una fragància o un ungüent, deixant fermentar el pastat en els doblecs. Ajuntar les excrecions glandulars, remotes i ràncies, amb aigües de colònia, untures i afaits ha produït una reacció química epidèrmica amb emanacions de gasos metzinosos, àdhuc combustibles, sens dubte contaminants, que m'han irritat les vies respiratòries, car de tant en tant bé que havia de respirar pel nas. Aquella senyora, infectada de brutícia, una malura que es guareix amb aigua i sabó, senzillament, pudia. Marc Valeri Marcial ja conegué aquesta dama en unes altres coordenades vitals i li dedicà un epigrama que, malgrat els segles que han passat, mai no podria millorar: «Tais fa una olor pitjor que la gerra envellida d'un bataner avariciós que acaba de trencar-se al mig del carrer, que el boc en acabant d'ajuntar-se, que la gola d'un lleó, que la pell arrencada als queixos d'un gos a la barriada del Transtíber, que un pollet corromput dins un ou nial, que una àmfora feta malbé amb salmorra passada. A fi de substituir per una altra olor aquest tuf arterós, sempre que es lleva el vestit per prendre un bany, s'enverdeix amb psilotre o desapareix sota un engrut de creta desfeta en vinagre o es cobreix amb una triple o quàdruple capa de grassa farina de fava. I quan es creu ben segura, després de mil artificis, quan ho ha provat tot, Tais encara fa pudor de Tais». Nota: Els bataners, o adobadors de pells i cuirs, usaven en llur indústria els orins humans i, per tal de procurar-se'n, col·locaven als xamfrans dels carrers gibrelles que feien servir els transeünts.