17/04/04 0:00
TW
0

José Luis Rodríguez Zapatero, que a hores d'ara deu esser ja el nou president del Govern, demostrà en el discurs d'investidura un nou tarannà que, per contrast amb l'anterior en el càrrec, ens arribà potser amb una notable càrrega d'esperança. Pel que fa als continguts, desenvolupà les prioritats de cinc àmbits del seu programa: renovació de la vida pública, europeisme, modernització de l'economia, polítiques socials i ampliació dels drets civils i polítics. Durant l'exposició inicial, com sol esser habitual en les investidures, va fer una declaració d'intencions que, posteriorment, durant el debat, aprofundí amb bon estil parlamentari, dialogant, obert, molt receptiu a les crítiques i preguntes dels oponents. Es podia percebre en les seves paraules un veritable tarannà democràtic que tenia present el benestar de la ciutadania, assolint aquell punt en el qual política i humanisme, units, poden esser entesos com una actitud de servei a homes i dones damunt un territori. Ho feia ben palès en el final del discurs, quan rematava parlant d'unes «utopies que mereixen esser somniades», o recordant les paraules del seu avi abans d'esser afusellat, i fent-ne la seva divisa: «una ànsia infinita de pau, un amor al bé i el millorament dels humils». Potser el seu gran valor consisteix a portar al món sòrdid de la política una llum d'idealisme i d'esperança que, sens dubte, acreix la seva imatge davant la col·lectivitat que haurà de governar. «El Xoco», com jo mateix, es mostra sensible al to, a l'estil, al tarannà, que el president ha demostrat, encara més, durant el diàleg amb els oponents. Però manifesta un dubte:

-De la mateixa forma que André Gide afirmava que amb els bons sentiments es fan males novel·les, em fa sentir una mica de por, aquest home de bé dins un món de taurons i piranyes.

-No se'l menjaran. La seva fortalesa resideix en la gran capacitat de diàleg i consens, una qualitat que s'ha fet més notòria quan tenia al davant representants de formacions polítiques diferents a les seves. Sobretot quan contestava als portaveus nacionalistes: Josep Antoni Duran i Lleida, Joan Puigcercós i Josu Erkoreka.

-Això s'ha vist. És un digníssim representant d'aquesta Espanya que propugna: laica, tolerant, culta i desenvolupada. Però bé, posats a fer d'advocat del diable, et record que Mariano Rajoy, cap de l'oposició, amb duresa i correcció alhora, ha definit el seu govern com a «dèbil i inestable». Fins i tot s'ha referit a pactes ocults amb els socis que han propiciat la seva investidura.

-Potser Rajoy es contradiu. Si els pactes en qüestió estan tancats, el govern ja no és ni dèbil ni inestable. I si, com jo crec, Zapatero cerca la fortalesa en el diàleg i en el consens, dóna una gran lliçó al seu predecessor en el càrrec, que brillà exactament per tot el contrari.

-Estic d'acord que el valor de Zapatero s'ha demostrat en una particular manera d'evitar la crispació sense furtar la duresa del debat. I això és un gran mèrit. Aznar no ha va saber fer mai.

-Una majoria absoluta és un gran perill per a qualsevol autoritari. Ara Aznar pot prendre nota d'un missatge subliminal que el successor li envia: proposa integrar els quatre expresidents del Govern en el Consell d'Estat, amb l'encàrrec d'elaborar el primer informe sobre la reforma de la Constitució. Una bona oportunitat per al consens.