Dol i política

Per a una part dels ciutadans, les processons de Setmana Santa són únicament l'expressió de la banalitat religiosa, un abscés de fetitxisme. Em sembla un punt de vista injust. I m'ho sembla per motius diversos. Les processons assoleixen, a moments, una escenificació dramàtica notable, i són expressió de fe (quelcom, la fe, que diferència la persona de la màquina). Fins i tot, certs aspectes folklòrics de les processons són ben lloables atesa la seva simbologia. Els botets, que si més no en el meu poble fan la Verge Maria i Crist Ressuscitat en retrobar-se el dia de Pasqua, enmig del carrer, sota un cel ple de coloms, transmeten solidaritat, amor, joia. Per comprendre-ho, sols es fa necessari contemplar l'encontre amb ulls d'infant. Altra cosa és que es critiquin els intents sistemàtics d'instrumentar-les, a les processos, des de l'òrbita de la dreta. Certament, els conservadors s'hi mouen com a ca seva entre ciris i caperutxes, i a l'Església ja li va bé. Les parròquies de Sant Josep, de s'Indioteria, i la de Sant Alonso Rodríguez, del Pont d'Inca, han fet una processó conjunta presidida per la imatge de la Dolorosa, amb la finalitat de retre homenatge a les mares de les víctimes del terrorisme. La idea ha estat del rector d'ambdues parròquies. O, en tot cas, si no ha estat seva, l'ha acollida de manera entusiàstica. Dit així, no hi ha res de censurable. Essent, com és, la Dolorosa, l'expressió de l'amor més pur, qui millor que ella pot simbolitzar, entre els catòlics i els que no ho són, la tragèdia infinita que assola una societat sacsejada per la violència? Des d'aquest punt de vista, l'homenatge a les mares de les víctimes del terrorisme està més que justificat. Els dubtes sorgeixen si ens demanam en quines mares pensava mossèn Tomeu Suau en convidar els feligresos a sortir al carrer. En totes o sols en unes? Dit amb altres paraules: va assumir el compromís d'explicar, als feligresos, que les accions terroristes, tot i ésser condemnables, sovint són la reacció violenta d'uns davant l'abús, la injustícia o l'opressió dels altres? Tot ens fa suposar que la processó era en homenatge a les mares de les víctimes de l'11-M i dels atemptats d'ETA. Gairebé ningú no pensa que els musulmans que se suïcidaren a Leganès -cinc, set...? L'esmicolament dels cossos encara no ha permès esbrinar-ho-, també en tenien, de mare. Ni tampoc ningú no pensa que hi ha moltes mares basques que ploren els seus fills, morts o empresonats. El Bisbe Murgui va sortir a camí a la processó i va instar els fidels a perdonar. No va a dir a qui, però cal pensar que als terroristes, no als causants del terrorisme. Tota acció terrorista és abominable, però més ho és el fet de girar la cara a l'altre costat per no veure les causes que la provoquen. En arribar la processó a la Plaça d'Espanya, va unir-s'hi Catalina Cirer, de manera que si podíem tenir dubtes sobre la intencionalitat ideològica que la inspirava, ens quedaren ben aviat esvaïdes. No sé com pensa la senyora Cirer a la intimitat del confessionari, però públicament ha donat suport a la política bel·licista del Partit Popular. Per entendre'ns, no ha pronunciat ni una sola paraula de condemna respecte a la invasió de l'Iraq. Imagín, per tant, que si va unir-se a la processó, no ho va fer en solidaritat amb les mares de Fal·luja que, en aquells moments, donaven sepultura a més de cinc-cents cadàvers. D'aquesta visió interessada del dolor, massa sovint afavorida per part de l'Església, se'n diu partidisme, complicitat, manipulació. No ens sorprèn. L'any trenta-sis el clergat sols va magnificar el dolor d'unes mares: el d'aquelles que tenien el nom del seu fill escrit a la façana de qualque església. Les mares dels altres no comptaren. Ni tan sols les vídues tenien dret a fer públic el seu patiment. En record un cas sagnant: Miquela Rovira, l'esposa d'Emili Darder, afusellat el febrer del trenta-set, va ésser insultada enmig des Born perquè s'havia posat dol pel seu marit.