Stephan Micus

folklorista ni només la del musicòleg, és la de l'artista obsessionat pels sons primigenis, pels primers sons que va saber reproduir i crear l'home en sigui quina sigui la part del món on aquest miracle es va produir. Després, una vegada capturat i estudiat aquest so, el converteix en un mitjà, no en un fi en ell mateix: en un

mitjà en el sentit en què també ho és la perfecció en l'execució d'una partitura: els ponts són per accedir a móns encara per explorar. Stephan Micus (fill d'Edward Micus, un dels més grans pintors que han treballat en aquestes illes) és com aquests pintors o aquests escultors (Brancussi, per exemple) que aconsegueixen crear un nou llenguatge a partir dels antics, que és una forma d'allargar-los la vida. Joan Miró va crear una família d'escultures de la nissaga dels siurells, i així els va donar nova vida

en l'art contemporani. En un món en què per fer música s'exigeixen tants de requisits, molts dels quals graven iníquament els eraris públics, comprovar que la música neix de la manera més senzilla, a partir d'instruments fets amb una canya de torrent o un instrument de percussió muntat amb d'una carabassa i una quants fils de cotó, o d'una capseta i trossets de radi de bicicleta, és, a més d'una vivència espiritual de molts de quirats, una lliçó molt profitosa de sociologia de l'art. Dimarts passat, a sa Màniga, de Cala Millor, aquest artista, els concerts del qual atrauen gent de tot Europa, va escriure els seus poemes sonors en el pergamí del silenci, amb plomins que ha trobat en la seva llarga peregrinació per l'univers dels sons. Tenir-lo de mallorquí és un estrany privilegi -alleugidor per quant revela que aquest país nostre encara guarda espais on homes com ell troben les condicions necessàries per crear una obra que recorre tot el món, circulant pels rius subterranis d'una sensibilitat molt particular.