Les hores que passen

Els dies passen de manera inexorable i sempre acaben per portar-nos males notícies. Encara que es doni l'alternança d'una de freda i una de calenta, la darrera és tan freda que ens gela la sang. Això passa, si emmarcam la història d'una vida en un espai de temps. Ahir vaig saber que F.V. ha mort. Era de caràcter alegre, bon conversador. Habitava una planta baixa, quasi enfront de ca meva. Si no veia les seves finestres obertes, suposava que era de viatge amb l'Inserso o amb el Mallorca. Ara he sabut que no s'obrin perquè el cor li va fer fallida. No sospesam la transcendència del pas dels dies fins que ens bufeteja la notícia de la mort d'un conegut. He fet inventari del veïnatge. Vaig instal·lar-me a ca meva fa vint-i-cinc anys. Amb aquests anys, el tros de carrer que abast amb la vista no ha canviat gairebé gens. Tot, en conjunt, està una mica més degradat. Els clots de l'asfalt són més profunds i la instal·lació de l'enllumenat públic de la darrera època de Joan Fageda, fa mal a la vista, a la sensibilitat i als europeus que s'instal·len entre nosaltres, perquè no estan acostumats a veure en el seu país nyaps d'aquesta envergadura. En canvi, allò que ha canviat, en el meu tros de carrer, és el paisatge humà. No me n'havia adonat. M'ho ha fet veure la mort de F.V. Des del portal mir a un costat i a l'altre. Mirant cap a la dreta, el carrer fa rost amunt. Dalt del coster hi vivia A.T. amb la seva dona. Ella creia en la reencarnació i en la possibilitat de dialogar amb els difunts. Acudia a sessions d'espiritisme i es feia llegir les cartes. Tanmateix era de tracte angelical, bona dona com no n'hi ha. Tot aquest embolic entre l'espai real i l'irreal li venia d'enrere. Havia contemplat com un gran ocell parava a la seva terrassa, la vigília d'una tragèdia familiar, i va lligar caps. L'ocell la prevenia d'allò que anava a succeir i no ho va saber entendre. Ell, A.T., el seu marit, era italià. Havia vengut a Mallorca el trenta-sis, amb l'expedició militar que va enviar el Comte Ciano per ajudar els feixistes mallorquins a repel·lir el desembarcament de Bayo. I va quedar-se a Palma. Quan el vaig conèixer, era un home entranyable: no tenia inconvenient a contar la seva aventura personal dels anys de guerra i, a més a més, em regalava peix que pescava a Portopí, frec a frec amb Marivent. Ambdós, ell i ella, han mort. Prop de ca seva hi vivia N.T. amb M, la seva esposa. N.T. havia treballat de fuster i tenia la responsabilitat d'arreglar la destrossa que feien els bous a les barreres del Coliseu Balear. Era coetani de Quinito Caldentey i havia aspirat a ésser torero com ell. No va tenir sort; anys després, però, ensenyava, en el seu jardí, a manejar els estris de torejar als principiants de l'època, entre els quals es trobava Carnicerito de Palma. M, la seva esposa, tenia un sentit de l'humor meravellós, que li permetia riure's del món i de la bolla. Ella va morir, ell se'n va anar amb una filla. Front per front a ca seva, hi vivien tres fadrines i un fadrí. Les tres fadrines es dedicaven a l'ensenyament. El fadrí era sacerdot. Les quatre eren persones casades amb Déu, respectuoses amb els veïns i gelosos de la pròpia intimitat. Al costat de la casa de F.V., el meu estimat mort més recent, hi residia un matrimoni sense fills, una mica ranci. Ella anava a l'església diàriament, a posta de sol. I regalava un somriure amable als veïns que la saludaven. Ell lluïa mostatxet, i caminava esbombant el pit, com els falangistes de la primera època. Moriren amb poc temps de diferència. I deixaren la mansió, que dóna a dos carrers i tenia un jardí de més de cinc-cents metres, al Consell de Mallorca, perquè la dedicàs a usos socials. El consell va acceptar el llegat sense pensar-s'ho, i a continuació va subhastar la casa, de manera que els nous propietaris han construït tres pisos sobre l'habitatge antic i han asfaltat el jardí immens per a convertir-lo en aparcament. De cop, me n'adon de dues coses. L'una, que abans de llegar un cèntim de velló a les institucions, val més destinar-lo a l'estudi de les amígdales dels banyarriquers o a altra cosa igualment inútil. La segona, que tots els meus veïns han mort i que n'han vengut d'altres a ocupar el seu lloc. Sempre he volgut pensar que eren els mateixos, potser per no abocar-me a un abisme inquietant. Quan vaig conèixer aquest món d'ombres, que aleshores era real, jo era el més jove de tots. Ara no. He tornat calb i tenc blanca la barba. No puc evitar-ho: em mir l'entorn amb una infinita tendresa. I amb ironia, també.