Salsa mediterrània

En un paper sobre el menjar, Josep Pla avisa des del títol mateix: «L'all, molt de compte». A la Mediterrània, s'abusa molt de l'all, vegetal gastronòmic preciós -qui ho dubta?- i perillós -perquè el seu gust tendeix a colonitzar els altres sabors. Massa all pot igualar menjars substancialment ben distints. La seva presència excessiva neutralitza la personalitat de cada plat. D'acord amb Pla: en bones, amb l'all. I amb tot allò que colonitza/iguala la diversitat. La música de consum és una víctima il·lustrativa dels excessos depredadors de les salses acústiques. La dita «salsa», que ja és un gènere en ella mateixa, ha sodomitzat de manera tan inclement altres gèneres, que aquests s'han reclòs als suburbis dels puristes. Una bajanada com la «salsa», qui ho hauria dit fa trenta anys, ha esterilitzat una part dels territori on s'esperava que cresqués i es desenvolupàs el jazz, p. e. Hi ha una altra salsa que també crema molt de territori, de la qual, i a falta d'un terme més apropiat, en diríem mediterranisme musical. Si les ribes del Mediterrani havien estat tan fèrtils en veus i accents, inserits pels segles en paisatge, història, cultura, maneres d'estimar, d'odiar i de morir de cada lloc, ara aquesta musicodiversitat és en perill pel paroxisme de la fusió, que sovint consisteix a fer-ne, de dues coses bones, una de dolenta. La fusió té l'inconvenient que és culturalment correcte, s'empara en la correcció política dels nous academicismes de tota casta i pelatge, i en aquestes condicions pot resultar fins i tot perillós qüestionar-ne qualsevol desviació. A més, és un concepte que respira el mateix aire que el de mestissatge, i aquí sí que no hi valen dissonàncies: el mestissatge no és només un destí, és un deure sagrat de solidaritat i un antònim de racisme. Aquestes noves pureses són el contengut dels dogmes actuals, i dubtar-ne et fa objecte d'anatema implacable. Tot és fusió, i sobretot en el Mediterrani. Cert, però la fusió es produïa per un procés lent, degut a visites i intercanvis, tots els sons i les paraules anaven d'un port a l'altre mitjançant un llarg viatge. Hi havia un temps per a l'encontre, per a la recerca pausada de sonoritats susceptibles d'intensificar-se o alleugerir-se mútuament; i un temps per a la sedimentació. Era una qüestió de porositat, no de mimetisme frenètic. Ara es mesclen sons riberenys, s'hi afegeix percussió de cassio, i au, ja tens la salsa mediterrània, que, una vegada expandida per les discoteques d'aquesta mar, i havent complit la missió d'anorrear les especificitats vernacles, es fusionarà amb altres salses, resultant-ne una de nova i més depredadora, que xocarà vertiginosament amb una altra..., i així fins que tot quedi reduït al quetxup d'hamburgueseria, amb els resultats ja coneguts en l'organisme humà. No servirà de res que alguns diguem que la fusió no era l'únic camí de reconxeixement d'altres cultures; i que el racisme no es combat necessàriament amb el mestissatge. Només ens queda el conhort dubtós de documentar l'existència fustigada dels que creim que les coses sempre haurien pogut ser d'una altra manera.