La celebració

Això era i no era un corredor de bicicletes que es trobava davant l'oportunitat de la seva vida. Li havien preparat una prova a mida de les seves possibilitats, de manera que la victòria -la primera victòria!- estava gairebé garantida. Si fa no fa, els comentaristes esportius es feien ressò de l'estat d'optimisme que envoltava aquell jove, perdedor habitual. Els seus seguidors amollaren coets, li compraren a escot una bicicleta nova. «Fotre -s'havia atrevit a exclamar un home de seny-, ja està bé que guanyi la cursa del pollastre, però tampoc no n'hi ha tant per tant...!». Mai no ho havia d'haver dit: la padrina de fonts del ciclista el va acusar de derrotista i d'envejós. I els que l'escoltaven li donaren la raó a ella. No fa res que la bona dona es passàs de quatre cases. Ja anava bé així! Tanmateix, quan donaren la sortida, el seu estimat ciclista va fer els ous en terra. De quatre que corrien, va arribar el darrer. Què en dirien, vostès, si els digués que en traspassar la línia de meta va amollar el manillar i va alçar els braços en senyal de victòria, com si en lloc d'ésser un modest corredor de pollastres que no toca ploma, es tractàs del mític Coppi? No m'ho diguin. Guardin-se la resposta. Jo preferesc contar-los un altre cas, si fa no fa semblant a aquest. Ara es tracta d'un futbolista. Va ésser fitxat per un equip dels anomenats importants, perquè en les categories inferiors s'havia guanyat fama de golejador. El dia del debut, tots els seguidors de l'equip que l'havia fixat acudiren en massa a l'estadi disposats a presenciar una golejada. I la presenciaren, ho dic per endavant. El nostre futbolista va marcar tres gols en pròpia porta: un d'esperó, un amb el cap, i l'altre amb el maluc, a l'estil Cantinflas. El partit va acabar zero a tres, a favor dels contraris. Idò bé, què em dirien si em sentissin afirmar que després de cada gol va mostrar-se més alegre que unes castanyetes? Tampoc no cal que em responguin. S'estalviïn la resposta, d'acord? Vull contar-los altres casos semblants. El d'una soprano, per exemple, que després d'omplir de galls i gallines el noble espai del Liceu, va sortir a saludar el respectable auditori amb un ram de flors. O el d'un venedor ambulant de calcetins i camisetes que després de recórrer tots els mercats de Mallorca, no sols no va vendre cap peça, sinó que li varen vendre per madurs mitja dotzena de melons grenyals, i una partitura de La Dolorosa. Això no obstant, va arribar a ca seva amb la convicció que havia estat un dia força profitós. Què me'n diuen? No, no. No me'n diguin res. Conec la seva resposta. Això no és cert, ens enganyes, etcètera, etcètera. La raó és meva, però comprenc les seves suspicàcies. Hi ha actituds tan i tan extravagants, que un no les ha de comentar públicament si no vol córrer el risc d'ésser titllat de fantasiós. Tanmateix, jo no ho som, fantasiós. Ara mateix dic la veritat, per estrambòtica que sembli. Afortunadament, la gent de la plataforma dels Progressistes de Balears m'ha donat l'oportunitat de recuperar la credibilitat que, de manera indispensable, necessita un articulista de cara als seus lectors. Vegin el cas. La coalició dels Progressistes tenia, a priori, moltes possibilitats de situar un diputat a Madrid. Fins i tot l'escó tenia noms propis. Dos anys estaria ocupat per Nanda Ramon, i altres dos per Manolo Cámara. Idò bé, vengueren les eleccions i ni flowers. Vull dir que contra tot pronòstic, la coalició no va tocar pèl. La cosa s'ha de qualificar de fracàs total. Així de clar, no hi ha excuses. Mai no hi ha hagut tant de nacionalisme d'esquerres com ara, a Mallorca. Amb qui sintonitza si no és amb el nacionalisme d'esquerres la gent que s'ha oposat a l'autovia o al segon cinturó? I altre tant podem dir dels pagesos i dels educadors. Llengua i territori formen part d'una mateixa reivindicació, de manera que l'obtenció d'un diputat, per part dels Progressistes, era cosa de bufar i fer ampolles. Tanmateix, no ho aconseguiren. És a dir, que la coalició va recol·lectar un fracàs sense pal·liatius, sols comparable al del ciclista, al del futbolista, al de la soprano o al del venedor ambulant. I per tal de no desentonar amb tots ells, la seva resposta ha estat igual d'extravagant. La setmana passada, la coalició va convocar un sopar per a celebrar els bons resultats electorals. No, no em diguin res. Ja sé el que pensen. Felipe II, el de la casa d'ustria, en perdre «La Invencible» va tenir la barra d'afirmar que la culpa era de la tempesta, no de l'encert dels canoners anglesos. De la mateixa manera, els Progressistes afirmen que si no han tret un escó cal culpar-ne les circumstàncies especials que envoltaren la crida electoral. Ambdues excuses són vàlides i més aviat semblants. És a dir, en tingueren la culpa circumstàncies alienes. Però, home, no està escrit enlloc que Felipe II celebràs el daltabaix de la marina amb un sopar. Els Progressistes, sí. Fins i tot Mateu Morro ha anat més enfora que els altres socis de coalició i no ha tengut inconvenient a afirmar que, vist el que hem vist, Nanda Ramon té un excel·lent futur polític. I què volen que els digui? Deixem fer qui sap.