Com sempre?

El bar de sempre, a l'hora de sempre. A en Marc li posen un cafè sense que el demani, agafa el diari de sempre i el fulleja. Mira el número dels cegos i fa el gest de sempre: tancar els ulls, acompanyant el gest amb una petita rotació amb el cap, com dient «quasi-quasi». Els torna a obrir i cerca aquest article, però evidentment no el troba, perquè encara no està escrit. I al bar on en Marc pren el primer cafè del dia no hi ha mai aquest diari, tot i que podria. De cop s'adona que enlloc d'en Pep darrera el taulell, descambuixat i amb els ulls com sortits, com és habitual, hi ha una al·lota petita, morena i d'ulls clars amb un davantal que podria ser el d'en Pep, però no. En Pep el du sempre ple de ditades, marques de cafè amb llet i restes de xocolata. Un misteri, perquè en Pep no ven res de xocolata, en aquest bar de sempre. L'al·lota petita, morena i d'ulls clars amb un davantal que li ve massa gros -sospit que se'l trepitja, fins i tot- va d'un costat a l'altre de la barra servint cafès, traient panets de formatge del mostrador, tirant canyes amb poca traça. En un moment de tranquil·litat relativa, ell li demana per en Pep. «No vendrà avui; li he donat festa», amb un somriure còmplice. En Marc flipa, perquè no sabia que ningú pogués donar festa a en Pep. Fins on ell el coneixia, vivia sol, duia el bar sense socis i té la família a Càceres. En Marc flipa, perquè acaba d'adonar-se que no ha demanat cap cafè -en Pep li treu directament, coses d'anar sempre al bar de sempre-, però aquella al·lota petita, morena i d'ulls clars amb un davantal que li boqueja de per tot -i que ara que ho dius, està prou ben feta- li ha tret com si li hagués llegit el pensament. O com si ella fos la cambrera de sempre en el bar de sempre, vaja. Just quan acaba el darrer glop del primer cafè del dia, ella li treu el tassó d'aigua que ja mai no demana, perquè en Pep li treu de manera automàtica. No pot ser. Sent el client de devora -amb qui sol coincidir amb la lluita pel diari del bar- com demana a aquesta tal Clara que li faci un rebentat... O sigui, que l'al·loteta del davantal que boqueja i té uns ulls francament bonics i un somriure polissó és na Clara... Deu fer feina al torn d'horabaixa... Quan és l'hora de pagar, en Marc es fa el ronser per sebre qualque cosa d'ella. I ella somriu sorneguera. Fa mig any que na Clara comparteix barra amb en Pep. Es varen conèixer cap al mes de juliol aquí mateix, a ell li va agradar i...