Sensatesa

Ell em va assegurar que confiava en la «convicció» de Rajoy quan atribuïa l'atemptat a ETA, de manera que vaig haver de procedir a formular-li tot un seguit de qüestions que volia aclarir:

a. La convicció expressada per Rajoy era una «convicció moral», la mateixa que el presidenciable havia mostrat en relació a l'existència d'armes de destrucció massiva a l'Iraq i que poc tenia a veure amb la «certesa racional» que cal esperar de qui aspira a ser President del govern de l'Estat.

b. Mussolini deia allò de «Mussolini ha sempre raggione» quan no tenia arguments racionals sòlids per defensar una línia d'actuació determinada, un principi del lideratge feixista que confon el partit amb l'Estat i que el PP venia aplicant sistemàticament des de dijous capvespre: els ciutadans havien de creure en la paraula del govern espanyol mentre que aquest no volia «creure» en les informacions procedents dels serveis d'intel·ligència i del poder judicial, de manera que alguns dels membres d'aquests cossos acabaren informant els partits polítics de la divergència entre els seus informes reals i allò que el govern deia que ells deien.

c. Resultava molt difícil creure en la bona fe del govern espanyol quan una repassada a la informació divulgada pels diferents mitjans de comunicació posava en evidència que la distància entre els uns i els altres era massa gran com perquè els votants no poguessin veure amb claredat que n'hi havia que mentien compulsivament.

d. En l'àmbit polític i mediàtic internacional era evident ja des de divendres que s'atribuïa l'atemptat de Madrid a Al Quaida, cosa que molts de nosaltres podíem conèixer perquè internet encara és un espai de llibertat i l'accés a la informació de Le Monde, La Repubblica, CNN o Aljazeera s'havia convertit en el millor sistema per contrastar la (des)informació mediàtica que patíem aquí, amb l'agreujant que el govern espanyol havia induït la ONU, el president dels USA i molts dirigents de la Unió Europea a fer comunicacions que assignaven la responsabilitat a ETA i que contrastaven amb les mesures de seguretat que s'anaven implementat arreu i que només podien respondre a les amenaces provinents del terrorisme internacional globalitzat.

e. Quan dissabte, dia de reflexió, sortia Rajoy en roda de premsa per intentar contrarestar els manifestants que envoltaven la seu del PP a Madrid amb la insistència en «¿Quién ha sido?», va despertar el recel dels ciutadans més suspicaços: informà que desenes de milers de manifestants envoltaven les seus del PP arreu de l'Estat (quan TVE-1 només havia parlat de 2.000 concentrats a Madrid) i negà legitimitat democràtica a tot un seguit de ciutadans que només volien conèixer la veritat per poder anar a votar el dia següent ben informats.

f. Li vaig indicar finalment que tenia la certesa racional que els electors fan majoritàriament un vot ben mesurat i que quan una cosa tan essencial i bàsica com la seguretat dels ciutadans es posa en perill no hi valen els arguments economicistes i de benestar personal: els atemptats injusts com a conseqüència d'una guerra injusta dictarien justícia electoral.

Vaig tornar a trobar aquest conegut poc després de tancar els col·legis electorals -on havia intervengut com a apoderat del PP- i em va dir, lacònic, gairebé amb llàgrimes als ulls: «Pep, avui no he votat». I evidentment no fou l'únic, fent bona la màxima dels analistes polítics segons la qual les eleccions sempre les perd el partit que detenta el poder.