Aznar, PP, Iraq, 11-M, 14-M

Ara fa un any es va confirmar la majoria d'edat del llenguatge EUA per a la política internacional. Per fer-se entendre, l'administració Bush va elegir el llenguatge de l'assassinat massiu per si al cas, amb l'eficaç col·laboració del Regne Unit i el recolzament enfervorit de José María Aznar. Personalitzar en Aznar la política espanyola és una precaució derivada del maneig del poder d'aquest ciutadà els darrers quatre anys. No obstant, una vegada més hem de recordar que els seus sequaços li donaren suport d'una manera vergonyosament compacta. Si ara volguéssim recordar qui, de la dreta, va manifestar un bri d'humanitat, la memòria presentaria un panorama desolat. I tant si han estat derrotats en les generals com si governen en ajuntaments o on sigui, tots s'igualaren en l'estratègia d'un líder fanàticament entregat a complaure Bush i afavorir els interessos que representa. Ho dic perquè la democràcia no és un bon sistema polític, només és el menys dolent de tots. Així, ara la derrota d'Aznar i l'estela que deixa en el seu mutis no són arguments suficients per clausurar una qüestió tan sagnant. Aznar i el seu govern (i en una o altra mida el seu partit) han col·laborat en la barbàrie tan contra la voluntat del poble, que el dolor i la destrucció, les morts, per no parlar de les mentides i les mitges veritats, no queden absolts just amb una derrota electoral. Alguna cosa hauríem de dir sobre el contrasentit de proclamar-se diàriament, histèricament, patriota, i isar banderes de mitja quarterada, mentre es posa el país en primera línia dels objectius del terrorisme internacional. Si això és patriotisme, en aquest país no hi haurà manera, per ara, d'associar aquest mot a sentiments nobles, fraternals i solidaris. Ningú pensa, crec, en revenges, però no pot ser que un senyor dugui Espanya on només l'hi vol el sanguinari Bush, i que tota aquesta operació de conseqüències lamentablement encara no del tot conegudes es dissenyi amb arguments que oficialment desconeixem. El govern en funcions d'Espanya deu moltes explicacions, però ex-novo, no continuant amb aquesta operació de cosmètica per mirar de mantenir una ficció d'honor: patètica, tot s'ha de dir, perquè la realitat ha començat a desemmascarar un govern que fins i tot ha merescut un suspès de l'administració Bush, en un gest que recorda el desenllaç d'un famós episodi la romanització de la península, «Roma no paga traïdors». El PP haurà d'amollar molt de llast si vol renéixer com a partit de centre i recuperar una imatge no entelada pels ecos d'una certa indecència política. Haurà de passar, segurament, per una refundació, cosa que podria donar lloc a la creació d'un partit d'extrema dreta, raonablement encapçalat pel mateix Aznar.