Així parlaven els feixistes

Pere Bonnín va escriure un llibre titulat Así hablaban los nazis (Dopesa, 1973), en el qual analitzava el llenguatge com a eina política i l'ús que en feren Hitler i els seus sequaços. És un d'aquests llibres que, encara que exhaurits, continuen sent obra de referència constant, perquè el llenguatge polític sempre conté revelacions, deliberades o arrancades al subconscient, summament alliçonadores. Hi podem aprendre molt, tant del que es diu com del que se silencia, i de la forma en què es diu i se silencia. Les persones que hem viscut de ple la dictadura del general Franco Bahamonde tenim una certa experiència del llenguatge polític dictatorial, i més específicament del feixista i de la modalitat franquista. L'experiència del llenguatge polític ajuda a entendre actituds i a confirmar-ne les arrels. Molts esperàvem que aquests darrers anys algú posàs en circulació una fórmula semblant a «contubernio rojo-separatista», però no s'hi ha arribat. S'hi ha fet molt a prop, i diguem que la doctrina ha anat més enllà que el que la fórmula podria suggerir. Però, bé, de vegades hi ha persones que, conduïdes per un ideal estètic, poden evitar mots com «contubernio». Per ara, s'ha evitat, i és molt d'agrair. En el llenguatge d'aquell temps, hi havia fórmules i/o etiquetes per referir-se despectivament a qualsevol grup de ciutadans disposats a pensar pel seu compte. A aquests, que tant podien ser liberals la mar de civilitzats com maquis o resistents nacionalistes, des dels mitjans de comunicació addictes a la dictadura se'ls coneixia com «los mismos de siempre». La desautorització, el menyspreu, la satanització dels ciutadans que es volien lliures passava quasi inevitablement per aquesta fórmula. Feia temps que servidor no la detectava en el llenguatge polític illenc. Els mallorquins tenim fama de moderats, i també el PP ho era, generalment, fins fa uns quants anys, fins que s'ha desmallorquinitzat per aznaritzar-se. A la senyora Cabrer no semblava preocupar-la massa que la manifestació d'ahir aplegàs més o menys persones: «SÓN ELS MATEIXOS DE SEMPRE», va dir. Déu meu, ja hi tornam a ser. Els que deien això eren els mateixos que parlaven de «contubernios rojo-separatistas» i que cometien altres excessos, verbals o no. No és menester que vos pregunteu d'on surt aquest llenguatge, quines són les seves arrels: així és com parlava la dreta més sinistra del període més sinistre de la història contemporània d'Espanya. Aquesta coincidència pot resultar lamentablement orientativa. Com s'ho faran, les persones d'aquest natural, si un dia el seu partit i el país en general recuperen la moderació i el respecte per les persones? S'hi sabran veure? Estaran capacitades per reciclar-se? D'algunes ja sabem que no: cantaria massa.