Ja tenim candidats

Es veu que això de les eleccions té molt de morbo, i mai més ben dit, perquè sembla que fins i tot és capaç de contagiar els morts. Deu esser per això que, quan es convoquen eleccions al Congrés i al Senat, compareixen tota una sèrie de candidatures estrambòtiques i estrafolàries, però també d'altres que semblen talment morts ressuscitats. I no parl només de les distintes versions de la Falange que sembla que encara existeixen i que, fidels al seu vell eslògan, es mostren «inasequibles al desaliento» i a cada convocatòria, després de quatre anys de silenci, hi tornen, a pesar que mai no treuen ni un 1 per cent de vots. Parl també d'aquesta bigarrada mescla d'aprofitats i de somniatruites, d'arribistes i d'ingenus, d'idealistes que volen salvar el món i de barruts que es volen salvar ells mateixos, que s'ofereixen als ciutadans per representar-los i que, no sé per quines cinc-centes, pensen que seran capaços de trobar uns 60.000 incauts que els donaran el seu vot. En tot cas, el resultat és que, a primera vista, tendrem on triar, perquè quinze candidatures al Congrés de Diputats i onze per al Senat per Mallorca (i no diguem les vuit candidatures a Menorca i a les Pitiüses per elegir un Senador cada una) haurien de donar molt de joc. Però tots sabem que tanmateix no hi ha més cera que la que crema, i a l'hora de la veritat només són dues les opcions que tenen garantit el mínim de 60.000 vots que assegura la consecució d'un escó a Madrid. En teoria, el vuitè Diputat que a partir d'enguany ens correspon per l'augment de població pot introduir una mica d'incògnita i alimentar les esperances de rompre l'anomenat bipartidisme; però de fet, les perspectives són gairebé nul·les. El PSIB ha fet l'aposta correcta i ha presentat el candidat que sens dubte és en aquests moments el seu millor actiu, amb independència del risc que personalment assumeix Francesc Antich amb la seva candidatura: Sens dubte sap que si el PSIB aconsegueix tres escons, com sembla lògic, no haurà fet més que complir l'expedient, i si es quedàs en dos, perquè el vuitè escó anàs a parar a la coalició d'esquerres, també té clar qui pagaria els plats romputs. Pitjor seria encara si anàs a parar al PP, però això és pràcticament impossible, i les tímides elucubracions que els conservadors varen fer inicialment en aquest sentit no eren més que intents de posar nerviosos els socialistes. Si aquest objectiu hagués estat realment al seu abast, s'ha de suposar que el PP hauria presentat una candidatura amb més «ganxo». Certament Jaume Matas ha dit que presenten la senyora Maria Salom com a cap de llista no perquè sigui dona, sinó perquè és la millor. Però supòs que això no s'ho creu ni ell, i en tot cas me consta que hi ha més de deu i més de quinze dels anomenats «dirigents destacats» del PP que no ho creuen. El que passa és que en aquests moments els dirigents dels partits, també els del PP, estan en la fase de mossegar-se tots la llengua, i mal camí passar-lo prest. Els que més bravegen són ara els d'UM, que amb una prepotència increïble, que implica un menyspreu indecorós a la tasca dels que fins ara ens han representat en el Congrés i en el Senat, volen fer creure que són l'única opció perquè Mallorca tengui veu a Madrid. Si fos així, seríem muts, perquè, com també ells saben, les nostres illes seguiran articulant-se a la capital de l'Estat per boca de Diputats i Senadors del PP i del PSIB. Esperem que facin sentir la nostra veu fort i clar.