Prop del llenguatge feixista

Els que ja tenim més passat que futur hem viscut moments en què la crispació social i política a Espanya semblava insostenible. La sensació que tot plegat esclataria en l'aire era omnipresent, i val a dir que a partir de la mort de Franco Bahamonde aquests moments de màxima tensió obrien les perspectives més tenebroses, el retorn a la dictadura. La tensió era extrema, insuportable, però, sobretot vist des d'ara, s'explica perquè la transició no era una empresa gens fàcil: tothom havia hagut de cedir, però quedaven algunes bosses de misèria moral a banda i banda que intoxicaven el panorama sencer. La voluntat de diàleg de les forces polítiques amb presència en el Parlament va possibilitar solucions pactades, sempre apedaçades, per ventura les úniques possibles en aquell moment -diuen els que hi entenen. Des d'aleshores, el desenvolupament de la política espanyola havia estat més o menys normal, i, enmig de tot, digau-me on s'ha de firmar, ni que sigui amb el nas tapat. La crispació social i política era, aleshores, producte d'un procés d'adequació amb moltes dificultats, i així es va entendre per tothom. I ara? Ara no és resultat de res, sinó mitjà i eina de lluita política. La crispació d'aquests moments té un objectiu primordial ben delimitat, que és evitar el diàleg sobre qüestions essencials del present i del futur; i altres de subsidiaris, com és ara estendre entre la població el menyspreu a l'adversari polític. Qualsevol proposta de diàleg és mecànicament rebutjada per mitjà d'un llenguatge groller, desqualificador i violent, que barra el pas a la transparència, definidora de la democràcia. Mai no havíem estat tan prop del llenguatge feixista, que crea escenaris en els quals només és possible un sí o un no, un amb mi o contra mi, amb la dimonització consegüent del contra meu. En el deteriorament del llenguatge com a eina d'enteniment s'ha arribat a un punt en què tota recapitulació es preveu poc probable a curt i mitjà termini. S'ha arribat massa enfora, s'han superat massa límits, i ara serà molt complicat que, no ja la veritat, sinó la simple temprança i fins la bona educació operin cosmèticament en el llenguatge dels polítics, de la televisió, dels diaris, de les emissores de ràdio, des d'on tan sovint sembla que no es té cap compromís amb el relat objectiu i la valoració imparcial del curs de les coses. Fins on, fins quan es pot resistir aquesta perversió del llenguatge, no ho sabem. La persona pot aguantar molt, però després d'aguantar molt ja no és la mateixa persona. Ara per ara, tot plegat tendeix a l'esquematització del pensament dels ciutadans, a la uniformització de les seves opinions i a dotar-lo d'un esperit intransigent. Ens esperen dies encara més difícils, crec.