30/01/04 0:00
TW
0

«Partir és morir un poc», un vers que ha fet fortuna immensa al llarg dels segles XIX i XX. Ara ja ningú no el cita, ni tan sols en els acomiadaments d'alta tensió sentimental. Però és que fa molt temps que la gent, fins i tot la gent culta, no sap versos de memòria. Ara el personal es mou a cop de dada concreta, d'estadística, de calendaris de prioritats, de cançons de Julio Iglesias i d'interessos opacs. Tot canvia, dins el món, però record que Miquel Villalonga, en la seva única col·laboració a la revista El Escoria, dirigida per Dionisio Ridruejo, contà una curiosa anècdota relativa a l'autor del vers en qüestió, del qual ningú mai no recorda el nom. Sembla esser que treballava en un ministeri de París quan li arribà una d'aquestes cessanties provocades per un canvi de govern. Don Benito Pérez Galdós ha creat situacions i personatges immortals a partir d'aquesta alternància de poder que commou les canyeries i els llanterners dels ministeris madrilenys i arriba a capgirar la moral de la de Bringas, per exemple, de nom Rosalía. No hi ha cap motiu per pensar que en aquella avinentesa, per devers echarmant París de la Belle Époque, la cosa pogués resultar més simpàtica. Fet i fet (i puc parlar per experiència), aquests canvis no solen agradar a ningú. Però en el cas del poeta francès la situació era fins a un cert punt angoixant. Li arribava l'acomiadament, vaja, l'atur, quan l'home ja no tenia edat ni forces per inventar-se una nova professió. Amb la poesia, com saben beníssim els contertulians que m'escolten, no havia fet coure l'olla de la deliciosa cuina francesa casolana. I arrambava de la taula de treball les pertenences que se n'havia d'emportar quan el ministre el va cridar al despatx. Na Fiona Campbeles mostra sensible al darrer gest del poderós:

-Es veu que el ministre, veient aquell home major que partia pour l'infini o, qui sap, a llançar-se a les aigües del Sena des d'un pont, degué sentir alguna cosa semblant a la compassió.

-Desconfia'n molt, d'aquests sentiments, quan vénen dels poderosos. El més fàcil és que volgués quedar bé davant la tropa. Això que ara en diuen «imatge» i que de fet no passa d'esser una puta comèdia.

-I el deixà conformat, al pobre poeta?
-Ca! Es repetí allò que anys després el mafiós Giulio Andreotti definí amb el sintagma manca finezza.

-Com va ser?
-Quan el poeta es queixà del desesper que li arribava amb la nova situació, el ministre el va tallar amb to que volia esser comprensiu per dir-li: «Ja ho sabem, ja, que tot això és dolorós. Però què hi farem? Recordi aquell vers de Victor Hugo: «partir és morir un poc». I aquí el poeta ja no pogué més. Amb un darrer gest que l'honora, contestà rabent: «Vostè m'ha pres els mitjans per viure. Ara em roba un vers que també és meu. Potser vol que abans de partir li lliuri la cartera?».

-La història no està gens malament. Però convendràs amb mi que la tradició oral ha fet que ens arribi a favor del poeta. Si el ministre pogués parlar, tu què saps què diria? Tu què saps, tu què saps?

-Gens ho sé, Fiona Campbel. Com puc saber-ho, si fins i tot ignor el nom del malaurat poeta?

-No el saps? Això té solució.
La rogeta ha tirat de mòbil i marca un número. Deduesc que parla amb alguna persona de Menorca, perquè demana pels «fillets» i quan es refereix al poetastre el tracta de «mesquí» i «mesquinet». Pren algunes notes en un quadern, talla la comunicació i, girant-se a mi em diu:

-En Ponç Pons d'Alaior, que d'això en deu sebre més que tu, ha dubtat uns breus moments entre Alphonse Allais i Edmond Haraucourt. Finalment s'ha decidit pel segon, que per cert arribà a vell, perquè va viure entre 1856 i 1941. Sense garantitzar del tot la cosa, em diu que el vers en qüestió deu formar part del poema «Chanson de l'adieu», del llibre Lâ'me nue o també podria esser de L'Espoir du monde. He de veure si n'arribaràs a aprendre, dels que treballen amb rigor i solitaris.