Pels despatxos del carrer Nicaragua de Barcelona, on té la seu el PSC, pul·lula un personatge que deu intuir, des de la distància, molts factors humans del desastre que pateix el Govern de la Generalitat. Narcís Serra, exministre de Defensa quan es fundà el GAL i exvicepresident del Govern que va haver de dimitir enmig d'un escàndol d'escoltes telefòniques a polítics, ha acabat la seva vida pública tan amagat i empegueït com el seu cap de files, Felipe González. Amb Narcís manejant els fils dels serveis d'intel·ligència, l'Espanya de González viví capítols esperpèntics que marcaren el final del Govern socialista. No s'ha d'oblidar, tampoc, que Pasqual Maragall era el primer tinent de batle de l'Ajuntament de Barcelona quan Narcís era primera vara, és a dir, que tenen els mateixos orígens. Els temps i les actituds han canviat molt des d'aleshores. És cert que l'arribada de Zapatero a la secretaria general del PSOE ha suposat un notable esforç per trencar amb aquella patètica etapa, i que Maragall s'ha sumat a l'esforç. Però per molts d'intents que es facin per regenerar una dinàmica política, aquesta és filla dels seus processos anteriors. El PSOE perdé el poder entre Galindos i Roldans, dimissions de ministres de l'Interior i entre empresonament d'alts comandaments de la lluita antiterrorista. I aquells foren arguments essencials perquè el PP pogués assolir el poder el 1996.
Fa uns mesos Carod-Rovira decidí fer president Maragall i convertir-se en el seu conseller en cap. Ara dimiteix embolcallat en una troca de serveis secrets, de tims de l'estampeta en el sud de França i de proves contra ell. Són mètodes antics, que recorden la lluita PP-PSOE en els anys vuitanta i noranta. Maragall, forçat per Madrid, ha destituït Carod. Però què esperava el líder d'ERC d'aquest pacte? Carod-Rovira té pendent una bona xerrada amb Narcís: així sabrà el terreny que trepitja.
