És comprensible i lògic que el president del Govern, José María Aznar, oficialitzi el seu comiat tal com ho dugué a terme fa uns dies. Aznar acomplia la seva promesa de només estar vuit anys al càrrec i té un enorme significat que doni el màxim sentit polític a la seva retirada. El que resulta molt menys comprensible és que el ministre Francisco Àlvarez Cascos protagonitzi una còpia del que va fer el seu cap de files. Un ministre és un càrrec de confiança designat de manera directa pel president, i mai des de la marxa d'Alfonso Guerra fa més d'una dècada s'havia viscut un farsa tan plena d'egolatria com l'encarnada ahir per Cascos, el qual hauria de ser molt més humil a l'hora de decidir el seu futur.
La realitat és que l'antic dobberman del PP fa molt de temps que havia caigut en desgràcia. Ha tingut molts problemes Astúries, el seu feu polític, i és sobradament coneguda la seva intensa vida amorosa, una actitud que encara pesa i molesta dins moltes ments conservadores. En cas que Rajoy formàs Govern, és molt probable que Cascos no seria ministre. Així, el titular de Foment ha elegit el camí fàcil: afirmar que parteix per unir el seu destí al d'Aznar quan, en realitat, l'encara president s'ha desmarcat d'ell fa molt de temps. És més, lluny d'enaltir-lo, l'adéu d'ahir de Cascos degrada el solemne acte de comiat d'Aznar. Cascos passarà a la història com el prototip de polític que fa el contrari del que predica, que anteposa l'egoisme a la senzillesa personal i que s'aprofita dels gests més nobles dels seus superiors per salvar la cara.
