50.000 milions d'anys

La certesa de la mort la viu cadascú a la seva manera, i aquesta manera presenta alts i baixos al llarg de la vida. Com aquesta certesa exerceix la seva invisible tirania en les nostres vides és una qüestió tan complexa o tan simple com us sembli. Pareix que hauria de modular de manera més visible els nostres objectius, els nostres interessos i els moviments que estam disposats a desenvolupar per assolir-los. No sempre és fàcil detectar l'horitzó de la mort en empreses personals que exigeixen uns esforços i uns sacrificis que no seran recompensats en aquesta vida ni, sobretot, en l'altra, on certes troballes i conquestes sembla que no commourien positivament el cor de Déu nostre senyor. És, per posar un exemple, allò que hem sentit a dir tantes vegades, aquest vol ser es més ric des cementeri. Cert que, en la quietud dolcenca d'una vetlla de difunt, tots hem cogitat sobre la fragilitat de la vida i ens hem fet propòsits improbables de dissenyar estratègies per no passar de buit per aquest món; per donar un mínim de consistència als nostres actes. El dia a dia, però, és una maquinària d'efectes tan silenciosos com demolidors, una maquinària que capola els bons propòsits de per vida i els converteix en l'excipient de la rutina més indigent. El darrer missatge dels morts, que semblen convidar-nos a capturar i sucar cada minut, es dilueix en la immersió en les aigües de la trivialitat que fan tan suau i anodina la travessia de la llacuna. Bé, el lector es pot prendre les línies anteriors com a penitència pels nombrosos pecats comesos, sens dubte, aquestes festes, però servidor no sé les línies següents com se les ha de prendre. S'ha de ser un mestre per empeltar les manies personals al germà proïsme com si se li proposassin uns punts de reflexió susceptibles d'afegir un matís o un accent a la seva visió de les coses. De manera que, com m'ho faria per traslladar a l'ànim del lector el neguit per la certesa de la fi del nostre món? Ara mateix ens ho acaben de recordar els científics de la Societat d'Astronomia dels EUA, amb motiu de la mort d'una galàxia: la desaparició de la Terra no s'esdevendrà abans de 50.000 milions d'anys, però s'esdevendrà: no quedaran ni arbres, ni persones, ni catedrals gòtiques, ni el record de Visconti o de Flaubert. Baudelaire i Quevedo no hauran existit mai, perquè no podrà recordar ningú la seva poesia: s'extingirà la memòria humana, i amb ella tot allò que hàgim pogut crear, des de l'instint més obvi fins a l'elaboració més afiligranada de la ment. I desapareixeran, en fi, l'esforç ingent i els resultats desiguals per fer-nos entendre. Enlloc se'ns diu, ni a la Sibil·la, que Déu estigui interessat a conservar ni que sigui una pinzellada de Velázquez. Que aquesta absorció pel no res s'esdevengui en un instant situat extramurs de la nostra capacitat d'imaginar el temps, no té, al capdavall, res d'encoratjador, ni tan sols d'aconhortador. Ben mirat, 50.000 milions d'anys passen en un sospir. Tot plegat, sembla que hauria de pesar més en les nostres obres aquesta certesa que no la ineluctabilitat de la mort de cadascú. Però, en fi, tampoc m'hi posaria molt fort.